Els Cautoceugos ens posem en marxa. Aquest cop anem a fer el Pic del vent. És el nostre disset cim del repte dels 100 cims. L´Anna, el Francesc, el David i l´Alejandro. Primer ens dirigirem  a Caldes de Montbui i després agafarem la carretera 1243 cap a Sant Sebastià de Montmajor. Des d’aquí començarem l’ascensió.

Són les 8.45 del matí, estem a 3 graus davant de l’església de Sant Sebastià de Montmajor.

És una meravella.

És una església romànica del segle XI.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat  i un Sant Sebastià de fusta fet per Sebastià Badia. De l´existència del poble n’hi ha constància des de 1065.

Deixem el cotxe a un dels pàrquings que hi ha al costat de l’església de Sant Sebastià de Montmajor.Després agafem una pista de terra vermell que surt a mà esquerra. Al cap de 200 metres ens desviem i prenem un petit corriol que surt a mà esquerra, és el PR-C 9.

En començar la pujada ens trobem amb la Torre del Rellotge: una construcció de cinc metres d’alçada donada per Caldes de Montbui l’any 1903 a Sant Sebastià de Montmajor, perquè els seus habitants poguessin veure i sentir tocar les hores.

La deixem a la nostra dreta per agafar un corriol que surt a la nostra esquerra.
El sender que agafem ens porta fins al coll de Farell i a una pista ampla que agafem cap a l’esquerra.

Avancem i més endavant ens trobem amb un sender a la dreta que és el que agafem, per pujar fins a una altra pista ampla, on girem a l’esquerra fins a la cruïlla amb una altra pista on tenim el pal senyalitzador que ens indica un sender de front que és el PR-C 9, que ens portarà al Pic del Vent.

Pujada molt pronunciada,  per un bosc frondós seguint una petita senda conillera fins arribar dalt del Pic del Vent ( 815 metres).

Hi trobem una rosa dels vents on ens senyalitza totes les muntanyes del voltant i tots els vents.

Les vistes són extraordinàries, podem observar  Sant Llorenç del Munt i el Valles Oriental i Occidental.

Esmorzem una mica i tornem a posar- nos en marxa. Anem crestejant fins a unes antenes de telecomunicacions i continuem fins al Mas Farell.

En aquest indret va néixer la llegenda del Gegant del pi.

Diu la història que als voltants de Caldes de Montbui, hi havia una masia anomenada el Farell, on habitava un gegant de singulars proporcions. Lliurat a les feines del camp, exhibia una gran força i tots a la zona el coneixien pel nom de Farellàs. Un bon dia un altre gegant que anava de pas, sorprès per la fortalesa física del bo de Farellàs, li va proposar viatjar fins a Barcelona per rescatar la bella Gisla captiva d’un gegant moro.
El gegant pagès va acceptar el repte en un gest que encara l’honra i pel camí va prendre un pi d’un frondós bosc per fer-lo servir com a bastó i també per saltar la muralla que envoltava Barcelona. El bo de Farellàs va resultar vencedor i per haver arribat a la ciutat comtal en companyia de la conífera, adoptaria en endavant el nom del “Gegant del Pi” donant títol a la cançó popular catalana que tots coneixem.
Acabat amb la seva comesa, el nostre gegant va prendre el camí de tornada cap a casa, però com que estava exhaust, poc abans d’arribar va decidir descansar per reprendre la marxa més tard. Mentre dormia sota un arbre, el va sorprendre un immens xàfec acompanyat de calamarsa que va cobrir el cos del gegant en tota la seva extensió. Es diu que mai més no es va despertar, però sobre ell es va formar la muntanya que avui coneixem com a Farell.

Continuem per la pista de baixada fins Sant Sebastià de Montmajor.

Aquí decidim anar a conèixer una mica Caldes de Montbui .

Caldes de Montbui existeix des de l’època romana. Fundada sobre les seves fonts d’aigua calenta.

Aquestes termes construïdes l’any II aC estan formades per una piscina envoltada de galeries cobertes per voltes de mig punt. Creades pels romans, segurament són unes de les termes més ben conservades de la península Ibèrica.

La font del Lleó és un monument centenari situat a la plaça de la vila, batejada amb el mateix nom que el brotador. Ha estat sempre un símbol d’identitat i misteri, tant per les aigües termals com pel fet que el gran raig d’aigua que surt per la boca d’un lleó de pedra no ha deixat mai de fluir. Surt amb un cabal molt abundant i constant, a una temperatura de 74 °C.

Mentre tornem al cotxe anem parlant de la següent excursió