Els Cautoceugos de nou ens posem en marxa. Com sempre respectant les normes de la Covid-19 i no sortint del nostre municipi. La vacuna ja la tenim a prop.
Aquest cop anem: David, German, Dídac, Francesc I Alejandro.

Anem a fer la ruta de l’avi Josep. Ell de petit sempre ens portava caminant fins a Vallvidrera i a les Planes. Coneixerem una mica els inicis de l´avinguda del Doctor Andreu o avinguda del Tibidabo fins a Vallvidrera i d’allà anirem a la Font de la Budellera i tornarem per l’observatori Fabra.
Són aproximadament uns 12 quilòmetres de recorregut i amb molta història

La ruta s’inicia al lloc conegut com la Rotonda, on conflueixen la plaça Kennedy, l’avinguda del Tibidabo i el passeig de sant Gervasi, al costat de la parada del Tramvia Blau.

Hem quedat a les 8.30 a la rotonda, plaça John.F. Kennedy (al  final del carrer Balmes).
Vaig a fer-vos un incís per explicar-vos una mica aquesta avinguda amb moltes anècdotes.Us recomano que si aneu a fer aquesta ruta us la prepareu una mica perquè cada casa, cada mansió, cada castell,…  en general cada metre quadrat té una història fantàstica plena d´anècdotes i aventures.
Aquí explico una mica els meus records amb l’avi Josep i també moltes altres coses que estan tretes dels llibres i d’Internet.
En primer lloc és la tercera avinguda d’Europa que té el metro quadrat més car.
En 1897, amb l’annexió de Sant Gervasi de Cassoles a la ciutat de Barcelona, el metge barceloní Salvador Andreu, que havia fet una gran fortuna amb unes famoses pastilles per a la tos, va projectar una urbanització en una gran avinguda de més d’un quilòmetre i mig de llarg, amb mansions a banda i banda i jardins on es poguessin instal·lar les famílies amb més poder econòmic de la ciutat. Una avinguda on respirar l’aire pur de la muntanya i que imités, en part, les grans avingudes parisenques. Un somni que el doctor Andreu, va dur a terme el 1897.
Els millors arquitectes de l’època modernista, com Josep Puig i Cadafalch, Joan Rubió i Bellver, Enric Sagnier o Adolf Ruiz Casamitjana van construir residències i mansions, cadascuna més espectacular que l’altra, que competien en vistositat i estil: modernistes, neogòtiques, medievalistes, noucentistes… sense límits. Va fer el que és avui en dia el quart parc d’atraccions més antic d’Europa i per arribar va fer construir un funicular que pugés fins al cim del Tibidabo.

L’avinguda del Tibidabo no ha canviat la seva fisonomia en més de cent anys.

Comencem des de la Rotonda. Un meravellós edifici modernista, encarregat pel Dr. Andreu a Adolf Casamitjana i punt de partida del Tramvia Blau.

Aquí faré un incís perquè el meu avi comentava que els principis del tramvia blau eren de color verd i arran de tenir un accident entre ells i no tenir més pintura verda van agafar la primera pintura que tenien més a mà i era la blava i la gent quan els veien comentaven “el tramvia és blau”, és blau i amb el temps es va quedar el tramvia blau.

La rotonda va néixer com a casa familiar del Doctor Andreu. Després es va fer construir una en el número 17.

En 1918 va ser inaugurada com l’hotel de luxe “Metropolitan”, el més important d’aquella època. Tenia 73 apartaments amb bany propi a cada apartament, office i vestidor. Una cosa increïble per aquella època. Dos anys després, el 1920, Sagnier el va reformar i ampliar incorporant el seu element més característic: el templet circular de la cantonada que encarrega al reputat Lluís Bru i Salelles.

A l’altre cantó de la vorera està el número 1 de l’Avinguda, on hi ha l’antiga Casa Madronita, filla del Doctor Andreu. Avui ocupada pel restaurant 3 estrelles Michelin ÀBAC. Exclusiu, selecte i modern, el seu xef és el molt mediàtic Jordi Cruz.
Aquí intentaré fer de nou un petit incís:
Madronita era una de les filles del doctor Andreu i es va casar, en segones núpcies, amb Max Klein, president de la Cambra de Comerç dels Estats Units a Espanya.
El 1937, quan el govern de la República es va instal·lar a Barcelona, el Consolat General dels EUA va traslladar la seva seu, provisionalment, a la casa dels Klein i va funcionar com ambaixada. L’anècdota és que, per advertir a l’aviació enemiga i evitar els bombardejos, uns diuen que es va fer pintar la teulada amb una enorme bandera nord-americana i d’altres que es va fer cobrir tota la seva casa amb una bandera americana. La veritat és que tant d´una manera com d´una altra va funcionar i no va caure ni una bomba a tota l’Avinguda.
(Els Goya de 2004 es va guardonar com a millor documental “Un Instant en la vida dels altres”, dirigit per José Luis López Linares. Aquest  documental selecciona material filmat per Madronita des de 1922 a 1980. Aquest documental està al YouTube.
Si podeu veure’l és extraordinari de com vivien aquella gent i sobretot ella).

Continuem pujant lentament sense treure la vista a aquestes fantàstiques mansions.
En el número 17 estava  la casa del doctor Andreu. En el número 18 estava la torre de l’Enric Granados que li va construir el doctor Andreu amb un auditori en el seu interior, però a canvi volia que li donés classes de piano a les seves filles. El Dr. Andreu era un apassionat de la música. De fet, eren cèlebres les vetllades musicals als jardins de casa seva.
L’avinguda continua pujant i hi trobem la Casa Coll, el xalet Ignacio Portabella, la Casa Fornells, la Casa Muley Afid  (una mansió que va fer construir un sultà desterrat a Catalunya), continua amb la Casa Muntades fins arribar a la Casa Evarist Arnús (una mansió neogòtica semblant a un castell de conte de fades que s’il·lumina a la nit formant part del paisatge de la muntanya del Tibidabo).

He deixat de banda la Casa Roviralta o el Frare Blanc perquè és una història a part. Avui en dia és ” El asador de Aranda ” però en el 1900  hi havia una gran masia ocupada pels frares dominics i tot eren camps de vinyes i boscos. Aquí és on comença tota la historia, quan el doctor Andreu els hi compra tots els terrenys per 250.000 pessetes l´any 1890……………………

Nosaltres continuem pujant i arribem a les portes de la Font del Racó.
Aquí ens portava moltes vegades el meu avi a jugar. Era el seu lloc preferit. Recordo que hi havia una parella de cérvols en unes gàbies i algunes vegades me´ls havia trobat caminant  pel parc.
Aquest parc va ser dissenyat per l’arquitecte menorquí  Nicolau Maria Rubió i Tudurí, el va inaugurar l’any 1926 sobre els terrenys on hi havia el paratge de la font del Racó, lloc d’esbarjo per als barcelonins benestants de l’època.

En la part inferior hi ha una font, que és la que dóna nom al parc, i a prop se situa una placa en record a l’artista Apel.lels Mestres, obra de Francesc Socías i March, col·locada el 1938.
El recorrem per un bonic camí en ziga-zaga que puja cap a la plaça del doctor Andreu, on està ubicada l’estació inferior del funicular.

Un cop a la plaça del funicular girem a mà esquerra i anem a buscar el camí que passa pel costat de l´estació del funicular.

A uns 200 metres hi ha a la nostra mà dreta unes escales que ens porten a la carretera de les aigües. Continuem uns 30 metres i agafem un desviament a mà dreta el qual ens portarà a Vallvidrera.

A mesura que anem pujant les vistes de Barcelona són extraordinàries.

Ara  el camí fa més de tres metres d’amplada, però a l´època del meu avi havíem d’anar d’un en un i apartant els esbarzers.

Un cop a dalt veiem el Temple del Sagrat cor construït entre els anys 1901 i 1961 i al seu costat el parc d´atraccions del Tibidabo inaugurat el 1905.

Continuem endavant i ens trobem amb la Torre de comunicacions de Collserola.

Després arribem a Vallvidrera i agafem el primer carrer a mà dreta (no té pèrdua perquè hi ha un pal indicador) i finalment arribem a la Font de la Budellera.

La font de la Budellera és la més popular d’entre les que es conserven al Parc de Collserola.

Està ordenada a base de murs, terrasses i escales, data de la segona meitat del segle XIX i és  original de J.C. N. Forestier (1918).

Després de fer una parada i agafar una mica d’aire, anem a veure la torre de comunicacions de Collserola i aquí sí que ens parem a esmorzar durant una bona estona.

A continuació sortim a la carretera principal que porta de Vallvidrera al Tibidabo.

Anem direcció al Tibidabo però a un quilòmetre aproximadament agafem el desviament que ens porta a l’observatori Fabra i abans d´arribar, agafem a mà dreta una via amb una forta pendent descendent que ens porta a la carretera de les aigües.

Continuem a mà esquerra i a uns 300 metres hi surt a mà dreta un corriol que ens portarà fins a la gossera principal i d’aquí anem fins al peu del funicular.

Ja de baixada anem pensant en la pròxima sortida.

Passant per davant de la Font del Racó saludo a l’avi Josep “fins a la pròxima”.