Els Cautoceugos de nou ens posem en marxa. Com sempre respectant les normes del Covid-19 i no sortint del nostre municipi. Esperem que tot això s´acabi aviat i la vacuna faci la seva funció.
Aquest cop anem: Núria, Anna, Cristian, David, German, Dídac, Francesc I Alejandro. Anem per Collserola al mirador de Maria Gispert i l´ermita de Sant Medir.

Quedem a les 8.30 al velòdrom d’Horta. El dia comença nuvolat i amb una temperatura de 4 graus.

Agafem el carrer dels Germans Desvalls, no té pèrdua, és el camí de Valldaura.

Un cop es deixa la pista continuem a mà esquerra i a poc a poc anem pujant per un corriol fins arribar a una torre d’alta tensió. Continuem pujant fins arribar a la carretera de les aigües.

Continuem a mà esquerra i a uns 150 metres agafem un altre corriol a mà dreta que s’enfila dins el bosc amb una lleugera ascensió fins al mirador de Maria Gispert que està situat damunt del turó de Magarola (430 metres d’altitud).

Les vistes són fantàstiques, Barcelona, Montserrat, tota la serralada Marina i part de la costa del Maresme.
¿Qui era Maria Gispert? Ens preguntàvem davant d´aquest mirador tan fantàstic.
Tret de la Viquipèdia, Nomenclàtor i història de Sabadell:

Maria Gispert i Coll (Sant Vicenç de Castellet, 12 d’octubre de 1904 – Caracas, 23 de gener de 1976). Escriptora i política catalana.
Era filla d’uns treballadors de la indústria tèxtil de Sant Vicenç de Castellet.
Iniciada en el món laboral com a administrativa, molt aviat ingressà al Sindicat Mercantil d’Empleats i Tècnics de Sabadell i, abans de la república, ja s’havia incorporat al Bloc obrer i Camperol. Durant la guerra civil, milità en el POUM i dirigí el setmanari L’Impuls. Gispert va desenvolupar una intensa activitat política com brillant conferenciant i oradora al costat de rellevants figures del seu partit com Nin, Maurin i Arquer.
En acabar la guerra civil, fou condemnada a trenta anys de presó, dels quals en complí set, i el 1946 aconseguí exiliar-se a Caracas.
Va obrir una llibreria, la llibreria Mirador, que era punt de trobada dels exiliats catalans. És l’autora també de dues novel·les: Quan desperten els sentits (Tolosa, 1953) i Ombres i llum (Caracas, 1960).

Tornem pel mateix corriol i agafem el primer trencall a mà dreta i el segon a mà esquerra. Pel camí trobarem uns pals indicadors que ens porten fins Sant Medir.

Des del cim del Turó de la Magarola són 35-40 min fins a l’ermita de Sant Medir seguint sempre les marques del GR-6 i les fletxes grogues.

Tret del llibre de Sant Medir:
El primer document que hi fa referència data de l’any 962. Es tracta d’una construcció romànica de caràcter tradicional. S’alça una planta rectangular de 8,8 x 7,3 metres i la sagristia es troba en un annex a l’ala esquerra. Coronant l’entrada de l’ermita es troba un campanar d’espadanya amb dues campanes. El seu interior és format per una volta de canó i compta amb un cor al qual s’hi accedeix per una escala de cargol.
Actualment s’han trobat dades en què es pot observar l’evolució de l’ermita:
Fins a 1446: Els monjos del monestir de Sant Cugat en tingueren cura.
1447: Es troba inscrit en un relleu gòtic dedicat a la Santíssima Trinitat col·locat tot just damunt la porta d’entrada.
1603: S’hi construeix el retaule de l’altar major amb la imatge de la Mare de Déu de la Vall de Sant Medir al centre.
1916: Se substitueix la imatge original del retaule per la Mare de Déu del Roser.
1922: Un incendi a la Vall de Sant Medir destrueix totalment l’interior de l’ermita.
1962: La Federació de Colles decideix reformar la teulada per risc d’enfonsament.
1993 – 1996: Es fa un gran esforç per enaltir la imatge de l’ermita i el seu entorn. Es reposa una rèplica de la imatge de la Mare de Déu de la Vall de Sant Medir i la segona campana. La reforma d’una font al pla de l’ermita n’és també un fet destacat.

Actualment, la colla de La Penya Regalèssia és l’encarregada voluntàriament de mantenir el bell paratge de la Vall de Sant Medir.Després d’esmorzar i estar una bona estona contemplant aquesta fantàstica ermita decidim tornar.

Passant pel forat del vent, els nostres amics Didac i German decideixen agafar el trencall a mà esquerra que els portarà a Cerdanyola i nosaltres continuem fins a Canyelles (plaça Karl Max), esperant que la propera sortida sigui fora del municipi.