Aquest any 2025 es compleixen els mil anys de la seva existència. Es tenen indicis des de l’any 880. La primera documentació apareix l’any 889. L’any 1025, l’abat Oliva funda el monestir de Montserrat.

Les nostres primeres aventures per Montserrat van començar el 1971, quan érem uns nois intentant pujar per qualsevol paret i racó, amb tota la il·lusió infantil de conquistar-la.
Més endavant va caure a les nostres mans uns llibres antics de Montserrat explicant la seva vida interior per part dels monjos i la destrucció total del monestir, i també la de les seves ermites els anys 1811 i 1812 per l’exèrcit francès de Napoleó.

Aquí van començar les nostres aventures per donar a conèixer on estaven aquestes quinze ermites destruïdes, algunes pels francesos i d’altres molt amagades guardant la essència dels ermitans.

PRIMERA ETAPA:

Descobriment de les 5 primeres ermites.(Sant Miquel, Sant Joan, Sant Onofre, Santa Magdalena i Santa Anna )

SEGONA ETAPA:

Descobriment de 5 ermites més (Sant Benet, Sant Salvador, Ermita de la Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes

Te

TERCERA ETAPA:

Descobriment de dues ermites més ( Sant Jeroni i Sant Antoni )

QUARTA ETAPA:

Descobriment de dues ermites més (Sant Jaume i Sant Martí )

Avui dia molta gent sap més o menys on es troben.
Nosaltres vam ser dels primers a tornar-les a la vida.
Però els anys van passant i la immensitat de Montserrat no s’acaba aquí.

El Cautoceugos segueixen buscant la màgia de les muntanyes.

Si durant 1000 anys ha lluitat i ha sobreviscut a tot, això ens diu que mai serà destruïda i serà la il·lusió de molta més gent,  petits i grans, nois i noies que buscaran aquesta màgia que du Montserrat dins de la muntanya, dins el seu cor.

De nou els Cautoceugos ens posem en marxa. Aquest cop anem: Francesc, David, Dídac i Alejandro. Anem a fer el cim a la Roca de Sant Salvador, anomenada també l’Elefant. Està a Montserrat. És un dels cims que forma part del llistat dels 100 cims.

La distància d’anar i tornar des del pàrquing de Montserrat al cim són uns 12 kilòmetres, unes 6 hores amb parades incloses. Té un desnivell positiu de 675 metres i una dificultat tècnica moderada alta. S’ha de tenir una forma física mitja-alta si no vols patir l’últim tram on s’ha de passar per passos aeris exposats i una escletxa molt estreta.
Sant Salvador: 1156 metres
Desnivell de pujada: 675 metres
Desnivell de baixada: 675 metres

Sortim de l’aparcament de Montserrat i anem direcció al centre de la vila per agafar les escales dels pobres. Hi ha unes 900 escales fins Sant Jeroni. Nosaltres ens quedarem a la meitat on es troba la plaça de Santa Anna.

Aquí agafarem el camí a mà dreta que ens portarà fins a Sant Benet.

A un costat del camí ens parem al mirador de la Miranda dels Ermitanys. Des d’aquí es veu l’església de Montserrat.

Continuem fins a Sant Benet, que avui dia està tancat i ningú sap per què.

Travessem una porta de ferro anomenada antigament” La porta de l’infern”

i pugem en ziga-zaga a través d’un corriol molt empedregat fins a les restes de l’antic monestir de Sant Salvador.

Aquí descansem una estona per agafar forces i continuar fins a la Roca de Sant Salvador.

Abans de ser una ermita era una balma

Es té constància de vida eremítica en aquest indret des dels segles XIII i XIV. L’abat Pedro de Burgos (1512-1536) descriu : “está la ermita de S. Salvador muy apacible y de buena vista. Ésta tiene una capilla dentro de una peña y sube la roca sobre ella en grandísima altura y el techo de esta capilla parece de jaspe”.

L’ermita estava situada al peu de la roca de Sant Salvador i, en concret, al peu del qual s’anomena la Trompa de l’Elefant. Ara només queden unes runes i les restes visibles de la cisterna. La balma fou transformada en un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor.

L’edifici principal de l’ermita estava custodiat per uns immensos cons que s’aixecaven per tots costats simulant un niu d’ocells.

Al peu d’aquesta ermita foren assassinats el 25 de juliol de 1811 els ermitans P. Picañol i P. Crospis. L’ermita de Sant Salvador fou cremada pels francesos, com totes les altres, el 31 de juliol de 1812, restaurada l’any 1816 i abandonada definitivament el 1821 (aquesta informació apareix a la web de Tot Montserrat i a diferents llibres).

Ens posem els arnesos i el casc per si cau alguna pedra. Deixem endarrere l’ermita i continuem pujant per un corriol bastant estret fins a sortir a una esplanada aèria.

Davant nostre se’ns presenta una paret bastant inclinada. Comencem a pujar grimpant (és bo fer una mica de rocòdrom. Davant d’aquestes situacions ens dona molta confiança).

Continuem per una canal fins a arribar a uns 5 metres del cim. Aquí és on està l’escletxa.

És molt estreta, no és difícil, s’ha de tenir més habilitat que força i també la mà del company que estiri de tu.

Escalem per dins d’una escletxa estreta.

Cim de la Roca de Sant Salvador o L’Elefant: 1.156 m – 100 cims

Per fi som al cim de la Roca de Sant Salvador. És un dels cims més destacats de Montserrat.
Hi ha unes magnífiques vistes. Ens quedem una bona estona.

A la tornada anem rapelant l’escletxa de Sant Salvador. Ja no la trobem complicada, és divertida

I com sempre quan anem baixant, parlem de la següent sortida.

Per arribar-hi hem de seguir l’autopista AP-7 fins a Girona (sortida 6) i després seguir per l’autovia C-66 fins a Banyoles.
En aquest itinerari també s´ha seguit  les rutes 1, 2 i 3 de l’estany de Banyoles. Tot està senyalitzat.

Dificultat: Fàcil
Distància: 14 km.
Desnivell: 20 m.
Durada: 3 h
A l´arribar-hi es pot  estacionar el cotxe al costat del Parc de la Draga, a prop  del Club Natació Banyoles.

Comencem el recorregut per Font Pudosa – estanyols de la Cendra i d’en Montalt – les Estunes – estanyol del Vilar – Santa Maria de Porqueres – bosc de Can Morgat – passeig de Lluís M. Vidal i A. Dalmau – font Pudosa.

Pas a pas anem descobrint una zona d’aiguamolls i estanyols al costat de l’Estany de Banyoles.

En aquesta zona s’ha reintroduït la cigonya.

Continuem i arribem a una nova ruta denominada  el bosc de les Estunes, un paratge d’alzines i roures on es poden veure grans plaques de travertí amb esquerdes que podem recórrer per dins.

                                                    Segons la llegenda:

“Temps era temps, vivien a Les Estunes uns éssers fantàstics, eteris i invisibles, personificats en forma de dones de bellesa i finor extraordinàries. En els palaus de pedra, les goges, hi feien grans festes i convits, que eren coneguts per la gent de la contrada per l’enlluernadora claror i per la cridòria dels xiclets que sortien d’esquerdes i vaumes. Durant el dia s’amagaven, amb timidesa de la llum, gaudint de la intimitat dels seus palaus, i d’això se n’asseguraven teixint, amb un fil imperceptible, una finíssima xarxa que impedia el pas a curiosos i atrevits. Només hi entrarien aquells que desitgessin no retornar mai més al món dels mortals i quedar-se per sempre entre la fantasia màgica dels palaus rocosos de les GOGES de Les Estunes.”

A poc a poc anem descobrint les esquerdes, que es troben al mateix terra que trepitgem. S’ha d’anar una mica amb compte.

Les esquerdes més interessants les trobarem seguint el camí principal.

Cada cop es van fent més profundes i ens deixen veure les baumes sota terra. Més endavant ens trobem amb la bauma principal i ens endinsem al seu interior.

És un recorregut molt entretingut, intentant trobar-nos amb les Estunes.

Amb la llanterna del mòbil es pot fer el recorregut perquè hi ha bastanta claror, però cal anar amb compte sempre. El recorregut és màgic.

Sortim del bosc d’alzines i roures, i continuem pel camí a la vora de l’estany.

Aquest ens porta fins a l’església romànica parroquial de Santa Maria de Porqueres declarat monument nacional. L’edifici és del segle XII.

De planta rectangular i de grans dimensions.

Té una cobertura amb volta de canó sobre arcs torals i absis semicircular.

Continuem el camí per la part del darrera i sortim a l’estany.

Continuem pel bosc de Can Morgat fins arribar a la Font Pudosa, principi i final del nostre recorregut.

Mentre anem fent els últims metres, ja anem preparant la nostra propera sortida.

El Montgròs és una elevació muntanyosa de 358 metres d’altitud que forma part de les estribacions sud-occidentals del massís del Garraf.Destaca respecte de les muntanyes que l’envolten per la seva grandària i l´aïllament.
Té forma allargada, amb una orientació NE-SO paral·lela a la Iínia de la costa, de la qual es troba a menys de 6 km en Iínia recta.
La major part del Montgròs, inclòs el seu cim, es troba dins el terme municipal de Sant Pere de Ribes, a excepció d’una part del seu vessant nord, que pertany a Canyelles. Està constituït per calcàries i calcarenites del període geològic cretàcic afectades per fenòmens de corrosió càrstica.

El recorregut comença al golf de Sitges.
La distància d´anar i tornar són  23,79 km, unes 6 hores. Amb un desnivell positiu de 358 metres i una dificultat tècnica moderada. S´ha de tenir una forma física mitja-alta si no vols patir l´últim tram pedregós estil tartera.

Per començar anem fins al final del camp de golf de Sitges, agafem el primer corriol a mà dreta i ens endinsem per un petit bosc fins a una carretera.Després de  travessar-la  continuem vorejant unes vinyes.

Al fons es veuen les antenes del Montgròs. Continuem i passem per sota d´una altra  carretera.

Sortim davant d’altres vinyes i anem a buscar el desviament  cap al Montgròs.

Aquí abandonem el PR i comencem a pujar per un corriol estret i molt pedregós. Realment es pot pujar per un vulguis, tot dependrà de l’esforç que vulguis fer.

Nosaltres anem pujant saltant pedres  com si fos una tartera.

A meitat de camí ,estant ja una mica cansats de tanta pedra, anem a buscar el corriol que ens portarà en zig-zag a dalt de tot.

Les vistes són extraordinàries, hi ha una àmplia panoràmica del Garraf.

Es pot veure tota la façana marítima entre Sitges i Vilanova, així com també Sant Pere de Ribes.

Els dies sense núvols podem veure Mallorca. Però avui hi ha calima i no es pot veure res.

Per l´altre cantó estan les antenes de ràdio i TV que donen un aspecte diferent.Ens parem a esmorzar a una taula que trobem al cim i després de les fotos pertinents continuem pel cantó contrari al que hem pujat. Ara anem en direcció Sant Pere de Ribes.

La baixada es fa per un camí ample que té alguns trams  encimentats perquè puguin pujar els cotxes i tota la gent des de Sant Pere de Ribes. Arribant a l’encreuament de camins nosaltres hem d’agafar el de la dreta direcció Sitges i com sempre anem parlant de la nostra propera sortida.

Els monjos, bons coneixedors dels voltants i de l’orografia de la zona de Sant Llorenç, van acceptar la condició imposada i, un bon dia, van emprendre el camí cap a la plana. Al cap de sis hores de marxa, i complint l’ordre de no travessar rius, torrents ni rieres, es van presentar a Sant Cugat del Vallès. Aquí van donar per acabada la ruta.Tot seguit, van fundar el monestir que ha estat en tot moment una de les millors joies religioses catalanes.En el transcurs dels temps, els monjos van tornar  al cim de la Mola i van començar la gran edificació monàstica que actualment encara es manté ferma i és part del paisatge. Des de llavors, d’aquell retorn, van quedar lligats a la comunitat de pares benedictins de Sant Cugat (Vergès 1973, 206-207).
L’estructura de l’església no ha patit cap transformació que alteri la seva concepció primitiva. És una còpia exacta, però a la meitat de mida de l’abadia de Sant Cugat.

El camí dels Monjos està senyalitzat amb marques de sender de petit recorregut. Es tracta del sender PR-C31, que fa el recorregut següent: Sant Cugat del Vallès, Sant Domènec, Can Camps, Can Parellada, Can Torres del Mas, Santa Magdalena del Puig Barral, Matadepera, coll de les Onze Hores, Horts dels Monjos i Sant Llorenç del Munt

Deixem aparcats el cotxe al carrer Vista Alegre on es pot veure  el Cavall Bernat davant vostre, una mola de pedra ideal per a escaladors.

A partir d’aquí neix el camí que ens portarà fins a dalt de tot de la Mola. El corriol, encara que no té pèrdua, està senyalitzat amb les marques vermelles i blanques del PR-C 31.

El recorregut fa una pujada constant durant el primer centenar de metres. S’agraeixen les primeres vistes  que trobem sobre les poblacions de Terrassa, Sabadell i les muntanyes més allunyades del Montseny els Cingles de Bertí i Montserrat.A poc a poc anem pujant i cada cop es va fent més fosc.L’ascens es combina mitjançant corriol i algunes zones amb escales fetes sobre la roca del terreny.Les vistes són espectaculars. Al fons les llums de les ciutats es comencen a encendre i formen una catifa de llums nadalenca.

Un cop arribem al cim ens trobem amb el Monestir de Sant Llorenç de Munt,de l´ època del romànic del segle XI.També hi ha una taula geodèsica d’orientació, just davant del Monestir, per reconèixer els cims més importants del nostre voltant: el Montseny, el Montnegre, els Cingles de Bertí, Montserrat, la Serra d’Ensija i molts més.

Al costat del monestir hi ha una petita capella amb dues tombes a la paret del contrafort.
Doncs bé, des de l’abril del 1995, un grup d’investigadors intenta que s’estudiïn les restes òssies que es troben dins d´aquestes tombes  i que -segons els investigadors- van poder pertànyer a un estrany i gegantí saure que va viure a la muntanya fa una mica més d’un mil·lenni. Pel que sembla, la presència d’aquest sauri ha quedat registrada fins i tot a la toponímia del lloc. Així, al nord del monestir podem veure el camí que porta fins al paratge conegut com el canal del Drac, a l’interior del qual hi ha una cova amb un fil d’aigua que forma un petit estany, actualment en ruïnes.

Per fi anem a sopar al restaurant del monestir. És un lloc molt acollidor amb grans finestrals amb unes excel·lents vistes i una xemeneia.

Aquí cuinen grans plats de la gastronomia catalana.

Cal dir que el sopar va estar molt bé i atesos excel·lentment per la gent d’allà.

A la tornada les llums dels frontals i les llanternes ens il·luminaven el camí sense cap problema. Al fons les llums de Terrassa i Sabadell ens acompanyaven i com sempre anàvem parlant de la nostra propera sortida i també d´algún altre sopar a 2000 metres.

El Puig d’Agulles és una muntanya de 653 metres i es troba al mig de tres municipis, Cervelló, Begues i Vallirana, a la província de Barcelona. És la muntanya més alta de la serra de l’Ordal.
Deixem el cotxe al pàrquing del poble de l´Ordal. El dia està ennuvolat i fa una mica de fresca. Un cop sortim del poble agafem  la primera pista a mà dreta.

A poc a poc anem pujant i la roba ens comença a fer nosa  i com una ceba ens anem traient les diferents capes.

A mesura que anem pujant ens anem trobant amb diferents tipus de camins: carretera asfaltada, camins de terra, camins asfaltats, senders pedregosos.. etc. Una mica de trenca cames.

Mentre anem pujant, anem agafant una mica de desnivell però no deixem la pista que ens ha de portar fins al Montcau (el pic abans de les Agulles). És la part més dura i en la que s’ha de salvar més desnivell.

Quan arribem al Montcau  fem una petita parada i les fotos de rigor.

Després  continuem fins a un cartell que assenyala un camí de pujada bastant estret i apedregat el qual ens porta al Roc de Forallac.

Un cop a dalt, hi ha unes fantàstiques vistes de Montserrat i de la comarca de l’Alt Penedès. Agafem un camí de baixada fins al Collet De Portell. Des d’aquí surt un camí asfaltat amb una forta pujada fins dalt de tot del Pic d´Agulles.

Aquí hi trobem un vèrtex geodèsic i una cabana de guaita de prevenció d’incendis en bastant mal estat.

Les vistes són espectaculars.
Finalment ens decidim a baixar del Puig d’Agulles i retornar cap al poble.

El conjunto arqueológico de Segóbriga es uno de los más significativos que se han conservado en la Península Ibérica.

Está ubicado en el término municipal de Saelices, provincia de Cuenca. Se llega por la carretera NIII que une Madrid y Valencia con desvío en Saelices.

Desde Cuenca está a unos 60 kilómetros.

Localizada en el cerro Cabeza de Griego, es uno de los asentamientos romanos mejor conservados.

El propio Plinio hablo en su obra Naturalis Historia de esta ciudad cuya riqueza creció a raíz de la explotación de las minas del lapis specularis en sus cercanías.

Para más información

Teléfono de contacto: 629.75.22.57
Email:segobriga@dipucuenca.es

Nada más dejar el coche en el parking gratuito hay que dirigirse al centro de interpretación,  donde, además de encontrar mapas y toda la información necesaria para realizar la visita, se proyecta un documental de unos 20 minutos sobre la ciudad, la vida en ella y los proyectos y excavaciones llevadas a cabo. También merece la pena dedicarle un tiempo al pequeño museo anexo en el que se exponen algunas de las piezas más importantes halladas durante las excavaciones: mapas, esculturas de personajes ilustres de la época, monedas, utensilios varios etc…

Segóbriga tiene un origen celtíbero ya que se han encontrado restos de cerámica del Sg. V a.C., así su nombre deriva de “sego”, victoria y “briga”, fortaleza o pueblo. Consigue de la mano de Augusto en persona el título de municipio romano. Esto le otorga la capacidad de acuñar moneda y explotar el enriquecedor negocio de la extracción y comercialización del lapis especularis o yeso translúcido, es un material que se distingue por una calidad única en el imperio romano. Muestra de su importancia es que en el Circo Máximo de Roma y en la ciudad de Pompeya (Italia) se han encontrado restos de este material proveniente de la meseta castellana. Segóbriga alcanzó su esplendor entre los siglos I y III d. C., convirtiéndose en una ciudad eje de comunicaciones, centro agrícola y minero y capital administrativa hasta su abandono progresivo tras la conquista islámica.

Actualmente, son visitables el acueducto, las necrópolis, la ciudad, el teatro, la muralla y puerta principal, el criptopórtico del foro, las termas del teatro, la basílica, el foro, el aula basilical, las termas monumentales, la acrópolis, la casa del procurador minero, el anfiteatro, el circo y la basílica visigoda.

Antiguamente

Actualmente

Teatro: probablemente el monumento más sobresaliente de los que se construyeron en Segóbriga. No es de grandes dimensiones pero presume de ser uno de los que mejor se han conservado en España. Para su construcción se aprovechó la pendiente de la colina, ya que permitía un gran ahorro de esfuerzo constructivo, pero el graderío se completaría con sillares extraídos de las canteras abiertas al Sur de la ciudad, al otro lado del río Gigüela. Se inauguró en torno al año 78 d.C  en tiempos de Tito y Vespasiano. En su graderío se pueden diferenciar las tres partes que se utilizaban para dividir a los espectadores por clases sociales. Aun hoy se conserva la orquesta, el tablado y varias columnas así como esculturas de mármol que han sido guardadas en el museo. El teatro de Segóbriga sigue albergando en la actualidad la representación de obras especialmente en los meses de verano y en época escolar son muchos los grupos de estudiantes que lo visitan.

Anfiteatro: junto al teatro flanqueaba la entrada a la ciudad, dándole notoriedad y esplendor. Tiene forma elíptica irregular y sus 75 metros de largo lo hace el mayor monumento de Segóbriga, con capacidad para más de  5.500 espectadores. Esto demuestra la importancia que tuvo la ciudad en este lugar que ahora se encuentra solitaria. Para mayor seguridad de los asistentes a los espectáculos que en él se llevaban a cabo, la arena estaba separada del graderío por un alto pódium. En las galerías que formaban el alto pódium había habitaciones para gladiadores y fieras. Junto al teatro ambas edificaciones flanqueaban la entrada principal a la ciudad.

El circo: edifico dedicado al ocio donde se podía presenciar carreras de carros tirados por caballos. Era de grandes dimensiones y se encontraba junto al anfiteatro. Excavaciones practicadas entre el año 2004 y 2008 permitieron conocer su existencia.

El Foro: también llamado plaza de la ciudad. Ocupaba un enorme espacio con forma rectangular a la derecha de la calle principal. Desde aquí se podía acceder a los monumentos más importantes de la ciudad, ya que era el centro político y social de la ciudad.
La muralla: tan solo se conservan algunos restos, pero Segóbriga tuvo una muralla de 1.300 metros construida durante la época de Augusto. Rodeaba la ciudad y tenía tres puertas de entrada. En la actualidad se conserva la conocida como Puerta Monumental que da acceso al Foro y está junto al Teatro.

— El  Acueducto, una conducción de hormigón para traer el agua desde la vecina Saelices. Pocos son los restos que quedan de este acueducto de 5 kilómetros que traía agua desde el cercano manantial en la actual Saelices. El agua se repartía a través una serie de cisternas repartidas por la ciudad

— La Necrópolis, que estaba situada extramuros en las salidas de la ciudad, se pueden ver varias de ellas siguiendo el camino desde el centro de Interpretación al antiguo Museo

— Basílica Visigoda, edificio dedicado al culto religioso fue el primero en ser excavado, en él se encontraron las tumbas de los obispos Sefronio y Nigrino.

— Las Termas del Teatro y el Gimnasio. Situadas detrás del teatro, estaban destinadas a la formación de los jóvenes de la ciudad y a su iniciación en el Culto Imperial. En el recinto se encontraba una sauna de agua caliente y otra de agua fría, una piscina, las letrinas con su canal de desagüe y vestuarios.

Las termas monumentales. Se construyeron en el siglo I d.C y estaban destinadas al baño e higiene, al esparcimiento y negocios de toda la gente. Tenían piscina en el centro y a los lados tres salas de agua fría, caliente y templada y al fondo una habitación de sauna seca.

Casa de Silvano: esta vivienda junto a las termas monumentales se ha identificado como la casa de Caio Iulio Silvado, un procurador minero de origen griego que llegó a Segóbriga para trabajar en la extracción del lapis specularis. En la estancia principal aún se conserva un mosaico cuadricular de 3,10 metros de lado.

Mientras buscamos la salida de este fantástico parque arqueológico, vamos pensando en nuestra próxima salida.

La documentación  de esta página web esta sacado del libro Parques arqueológicos de Castilla- La Mancha. De folletos informativos y páginas web de Castilla- La Mancha

Las vías ferratas de Priego se encuentran en las hoces del río Escabas, en el término del pueblo de Priego, en el kilómetro 31 de la CM-2023.

Nivel de Dificultad: La vía ferrata de Priego se divide en dos recorridos de diferente dificultad, el recorrido de Las Buitreras de dificultad K4 y El Estrecho de nivel K3.

Es una completa vía ferrata que combina distintas técnicas de progresión vertical y horizontal sobre grapas y peldaños de hierro, puentes equilibristas sobre finos cables de acero, movedizos puentes colgantes de listones de madera y siempre sobre espectaculares vistas a todo el pronunciado desfiladero del río Escabas.

La vía se inicia con un tramo vertical de unos 40 metros que tiene una barriga en la mitad superior. Esto nos obliga a hacer trabajo de brazos.

Llegando a los 40 metros de altura de la carretera la vía es horizontal y expuesta hasta el final.

Va superando diferentes salientes del risco con cortos pasos equipados y 5 puentes, 3 tibetanos y 2 pasarelas de madera de 8 y 25 metros la más larga.

En todo momento las vistas a las hoces y al vuelo de los buitres nos acompañarán.

Un descenso vertical equipado con 8 grapas nos deja en la pasarela de madera. Es un poco estrecha pero con un pasamano de cable de vida nos llevará al final de la vía ferrata.

Al encontrarse en una zona de excepcional valor natural, las vías ferratas se suelen cerrar todos los años unos meses desde febrero hasta julio por la nidificación de aves en la zona. Esta regulación se realiza por parte de los agentes medioambientales, que evalúan el estado de nidificación y según el mismo ordenan la apertura de la ferrata cuando ya no existe impacto para las aves.

Informarse bien antes de ir.

Las vías ferratas son una experiencia muy divertida y gratificante pero para que así sea tienes que saber primero tu estado físico, no tener vértigo, ir siempre acompañado de un monitor o alguien que sepa más que tú y por supuesto empezar por la más fácil (K1). La de máxima dificultad es la K6 y se llega con el tiempo y una muy buena preparación.

Sortint de Benasc en direcció a Llanos de l’Hospital. En uns 5 km veiem a la dreta la indicació Senarta a la Vall de Vallibierna.

Deixarem el cotxe al Plànol de Senarta perquè des d’allà surt una pista forestal de terra que en 9 km ens deixa al Refugi de Pescadors (el 27 de juny comença la prohibició de pujar amb cotxe i podem agafar l’autobús que fa el servei d’anada i tornada fins al 13 de setembre).

S´agafa l’autobús fins al pont de corones aprop del refugi de pescadors o de Coronas.

Un cop allà es continua caminant fins l´éstany del mig de Coronas.

Aquí van plantar la tenda i fer nit. A les 6 del matí  s´aixecaven per esmorzar i continuar pujant.

El desnivell del dia anterior era de quasi 800 metres. Continuen  fins al pas de coronas.

Aquí comença la glacera. Es posen els grampons i agafen el piolet i la corda. Continuen pujant. La glacera està en molt mal estat. La neu està dura. Costa de clavar els grampons i el piolet. La temperatura és molt baixa i la boira els envolta, però la decisió estava presa ” fins al cim”.

Arriben a l’antesala del pas de Mahoma. Un petit cim on la gent s’espera per atravesar-lo.

Les roques estan gelades, amb una mica d’aigua neu per damunt. Fan una cordada i comencen a passar

És un pas que no és fàcil ni difícil només s´ha d´estar atent a on es posen les mans i els peus per atravesar-lo. Arriben per fi al cim.

La satisfacció és immensa.Han fet cim.
La boira era l’únic entrebanc en aquell moment. No els deixava veure molt bé tot el gran espectacle fantàstic i espectacular de les vistes de les muntanyes de l´entorn.

La boira es feia cada vegada més densa i era l´hora de tornar. A poc a poc i amb tota la cautela possible anem baixant i parlant de la nostra propera sortida.

Són les 8.45 del matí, estem a 3 graus davant de l’església de Sant Sebastià de Montmajor.

És una meravella.

És una església romànica del segle XI.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat  i un Sant Sebastià de fusta fet per Sebastià Badia. De l´existència del poble n’hi ha constància des de 1065.

Deixem el cotxe a un dels pàrquings que hi ha al costat de l’església de Sant Sebastià de Montmajor.Després agafem una pista de terra vermell que surt a mà esquerra. Al cap de 200 metres ens desviem i prenem un petit corriol que surt a mà esquerra, és el PR-C 9.

En començar la pujada ens trobem amb la Torre del Rellotge: una construcció de cinc metres d’alçada donada per Caldes de Montbui l’any 1903 a Sant Sebastià de Montmajor, perquè els seus habitants poguessin veure i sentir tocar les hores.

La deixem a la nostra dreta per agafar un corriol que surt a la nostra esquerra.
El sender que agafem ens porta fins al coll de Farell i a una pista ampla que agafem cap a l’esquerra.

Avancem i més endavant ens trobem amb un sender a la dreta que és el que agafem, per pujar fins a una altra pista ampla, on girem a l’esquerra fins a la cruïlla amb una altra pista on tenim el pal senyalitzador que ens indica un sender de front que és el PR-C 9, que ens portarà al Pic del Vent.

Pujada molt pronunciada,  per un bosc frondós seguint una petita senda conillera fins arribar dalt del Pic del Vent ( 815 metres).

Hi trobem una rosa dels vents on ens senyalitza totes les muntanyes del voltant i tots els vents.

Les vistes són extraordinàries, podem observar  Sant Llorenç del Munt i el Valles Oriental i Occidental.

Esmorzem una mica i tornem a posar- nos en marxa. Anem crestejant fins a unes antenes de telecomunicacions i continuem fins al Mas Farell.

En aquest indret va néixer la llegenda del Gegant del pi.

Diu la història que als voltants de Caldes de Montbui, hi havia una masia anomenada el Farell, on habitava un gegant de singulars proporcions. Lliurat a les feines del camp, exhibia una gran força i tots a la zona el coneixien pel nom de Farellàs. Un bon dia un altre gegant que anava de pas, sorprès per la fortalesa física del bo de Farellàs, li va proposar viatjar fins a Barcelona per rescatar la bella Gisla captiva d’un gegant moro.
El gegant pagès va acceptar el repte en un gest que encara l’honra i pel camí va prendre un pi d’un frondós bosc per fer-lo servir com a bastó i també per saltar la muralla que envoltava Barcelona. El bo de Farellàs va resultar vencedor i per haver arribat a la ciutat comtal en companyia de la conífera, adoptaria en endavant el nom del “Gegant del Pi” donant títol a la cançó popular catalana que tots coneixem.
Acabat amb la seva comesa, el nostre gegant va prendre el camí de tornada cap a casa, però com que estava exhaust, poc abans d’arribar va decidir descansar per reprendre la marxa més tard. Mentre dormia sota un arbre, el va sorprendre un immens xàfec acompanyat de calamarsa que va cobrir el cos del gegant en tota la seva extensió. Es diu que mai més no es va despertar, però sobre ell es va formar la muntanya que avui coneixem com a Farell.

Continuem per la pista de baixada fins Sant Sebastià de Montmajor.

Aquí decidim anar a conèixer una mica Caldes de Montbui .

Caldes de Montbui existeix des de l’època romana. Fundada sobre les seves fonts d’aigua calenta.

Aquestes termes construïdes l’any II aC estan formades per una piscina envoltada de galeries cobertes per voltes de mig punt. Creades pels romans, segurament són unes de les termes més ben conservades de la península Ibèrica.

La font del Lleó és un monument centenari situat a la plaça de la vila, batejada amb el mateix nom que el brotador. Ha estat sempre un símbol d’identitat i misteri, tant per les aigües termals com pel fet que el gran raig d’aigua que surt per la boca d’un lleó de pedra no ha deixat mai de fluir. Surt amb un cabal molt abundant i constant, a una temperatura de 74 °C.

Mentre tornem al cotxe anem parlant de la següent excursió