Aquest any 2025 es compleixen els mil anys de la seva existència. Es tenen indicis des de l’any 880. La primera documentació apareix l’any 889. L’any 1025, l’abat Oliva funda el monestir de Montserrat.

Les nostres primeres aventures per Montserrat van començar el 1971, quan érem uns nois intentant pujar per qualsevol paret i racó, amb tota la il·lusió infantil de conquistar-la.
Més endavant va caure a les nostres mans uns llibres antics de Montserrat explicant la seva vida interior per part dels monjos i la destrucció total del monestir, i també la de les seves ermites els anys 1811 i 1812 per l’exèrcit francès de Napoleó.

Aquí van començar les nostres aventures per donar a conèixer on estaven aquestes quinze ermites destruïdes, algunes pels francesos i d’altres molt amagades guardant la essència dels ermitans.

PRIMERA ETAPA:

Descobriment de les 5 primeres ermites.(Sant Miquel, Sant Joan, Sant Onofre, Santa Magdalena i Santa Anna )

SEGONA ETAPA:

Descobriment de 5 ermites més (Sant Benet, Sant Salvador, Ermita de la Trinitat, Santa Creu i Sant Dimes

Te

TERCERA ETAPA:

Descobriment de dues ermites més ( Sant Jeroni i Sant Antoni )

QUARTA ETAPA:

Descobriment de dues ermites més (Sant Jaume i Sant Martí )

Avui dia molta gent sap més o menys on es troben.
Nosaltres vam ser dels primers a tornar-les a la vida.
Però els anys van passant i la immensitat de Montserrat no s’acaba aquí.

El Cautoceugos segueixen buscant la màgia de les muntanyes.

Si durant 1000 anys ha lluitat i ha sobreviscut a tot, això ens diu que mai serà destruïda i serà la il·lusió de molta més gent,  petits i grans, nois i noies que buscaran aquesta màgia que du Montserrat dins de la muntanya, dins el seu cor.

Per arribar-hi hem de seguir l’autopista AP-7 fins a Girona (sortida 6) i després seguir per l’autovia C-66 fins a Banyoles.
En aquest itinerari també s´ha seguit  les rutes 1, 2 i 3 de l’estany de Banyoles. Tot està senyalitzat.

Dificultat: Fàcil
Distància: 14 km.
Desnivell: 20 m.
Durada: 3 h
A l´arribar-hi es pot  estacionar el cotxe al costat del Parc de la Draga, a prop  del Club Natació Banyoles.

Comencem el recorregut per Font Pudosa – estanyols de la Cendra i d’en Montalt – les Estunes – estanyol del Vilar – Santa Maria de Porqueres – bosc de Can Morgat – passeig de Lluís M. Vidal i A. Dalmau – font Pudosa.

Pas a pas anem descobrint una zona d’aiguamolls i estanyols al costat de l’Estany de Banyoles.

En aquesta zona s’ha reintroduït la cigonya.

Continuem i arribem a una nova ruta denominada  el bosc de les Estunes, un paratge d’alzines i roures on es poden veure grans plaques de travertí amb esquerdes que podem recórrer per dins.

                                                    Segons la llegenda:

“Temps era temps, vivien a Les Estunes uns éssers fantàstics, eteris i invisibles, personificats en forma de dones de bellesa i finor extraordinàries. En els palaus de pedra, les goges, hi feien grans festes i convits, que eren coneguts per la gent de la contrada per l’enlluernadora claror i per la cridòria dels xiclets que sortien d’esquerdes i vaumes. Durant el dia s’amagaven, amb timidesa de la llum, gaudint de la intimitat dels seus palaus, i d’això se n’asseguraven teixint, amb un fil imperceptible, una finíssima xarxa que impedia el pas a curiosos i atrevits. Només hi entrarien aquells que desitgessin no retornar mai més al món dels mortals i quedar-se per sempre entre la fantasia màgica dels palaus rocosos de les GOGES de Les Estunes.”

A poc a poc anem descobrint les esquerdes, que es troben al mateix terra que trepitgem. S’ha d’anar una mica amb compte.

Les esquerdes més interessants les trobarem seguint el camí principal.

Cada cop es van fent més profundes i ens deixen veure les baumes sota terra. Més endavant ens trobem amb la bauma principal i ens endinsem al seu interior.

És un recorregut molt entretingut, intentant trobar-nos amb les Estunes.

Amb la llanterna del mòbil es pot fer el recorregut perquè hi ha bastanta claror, però cal anar amb compte sempre. El recorregut és màgic.

Sortim del bosc d’alzines i roures, i continuem pel camí a la vora de l’estany.

Aquest ens porta fins a l’església romànica parroquial de Santa Maria de Porqueres declarat monument nacional. L’edifici és del segle XII.

De planta rectangular i de grans dimensions.

Té una cobertura amb volta de canó sobre arcs torals i absis semicircular.

Continuem el camí per la part del darrera i sortim a l’estany.

Continuem pel bosc de Can Morgat fins arribar a la Font Pudosa, principi i final del nostre recorregut.

Mentre anem fent els últims metres, ja anem preparant la nostra propera sortida.

Els monjos, bons coneixedors dels voltants i de l’orografia de la zona de Sant Llorenç, van acceptar la condició imposada i, un bon dia, van emprendre el camí cap a la plana. Al cap de sis hores de marxa, i complint l’ordre de no travessar rius, torrents ni rieres, es van presentar a Sant Cugat del Vallès. Aquí van donar per acabada la ruta.Tot seguit, van fundar el monestir que ha estat en tot moment una de les millors joies religioses catalanes.En el transcurs dels temps, els monjos van tornar  al cim de la Mola i van començar la gran edificació monàstica que actualment encara es manté ferma i és part del paisatge. Des de llavors, d’aquell retorn, van quedar lligats a la comunitat de pares benedictins de Sant Cugat (Vergès 1973, 206-207).
L’estructura de l’església no ha patit cap transformació que alteri la seva concepció primitiva. És una còpia exacta, però a la meitat de mida de l’abadia de Sant Cugat.

El camí dels Monjos està senyalitzat amb marques de sender de petit recorregut. Es tracta del sender PR-C31, que fa el recorregut següent: Sant Cugat del Vallès, Sant Domènec, Can Camps, Can Parellada, Can Torres del Mas, Santa Magdalena del Puig Barral, Matadepera, coll de les Onze Hores, Horts dels Monjos i Sant Llorenç del Munt

Deixem aparcats el cotxe al carrer Vista Alegre on es pot veure  el Cavall Bernat davant vostre, una mola de pedra ideal per a escaladors.

A partir d’aquí neix el camí que ens portarà fins a dalt de tot de la Mola. El corriol, encara que no té pèrdua, està senyalitzat amb les marques vermelles i blanques del PR-C 31.

El recorregut fa una pujada constant durant el primer centenar de metres. S’agraeixen les primeres vistes  que trobem sobre les poblacions de Terrassa, Sabadell i les muntanyes més allunyades del Montseny els Cingles de Bertí i Montserrat.A poc a poc anem pujant i cada cop es va fent més fosc.L’ascens es combina mitjançant corriol i algunes zones amb escales fetes sobre la roca del terreny.Les vistes són espectaculars. Al fons les llums de les ciutats es comencen a encendre i formen una catifa de llums nadalenca.

Un cop arribem al cim ens trobem amb el Monestir de Sant Llorenç de Munt,de l´ època del romànic del segle XI.També hi ha una taula geodèsica d’orientació, just davant del Monestir, per reconèixer els cims més importants del nostre voltant: el Montseny, el Montnegre, els Cingles de Bertí, Montserrat, la Serra d’Ensija i molts més.

Al costat del monestir hi ha una petita capella amb dues tombes a la paret del contrafort.
Doncs bé, des de l’abril del 1995, un grup d’investigadors intenta que s’estudiïn les restes òssies que es troben dins d´aquestes tombes  i que -segons els investigadors- van poder pertànyer a un estrany i gegantí saure que va viure a la muntanya fa una mica més d’un mil·lenni. Pel que sembla, la presència d’aquest sauri ha quedat registrada fins i tot a la toponímia del lloc. Així, al nord del monestir podem veure el camí que porta fins al paratge conegut com el canal del Drac, a l’interior del qual hi ha una cova amb un fil d’aigua que forma un petit estany, actualment en ruïnes.

Per fi anem a sopar al restaurant del monestir. És un lloc molt acollidor amb grans finestrals amb unes excel·lents vistes i una xemeneia.

Aquí cuinen grans plats de la gastronomia catalana.

Cal dir que el sopar va estar molt bé i atesos excel·lentment per la gent d’allà.

A la tornada les llums dels frontals i les llanternes ens il·luminaven el camí sense cap problema. Al fons les llums de Terrassa i Sabadell ens acompanyaven i com sempre anàvem parlant de la nostra propera sortida i també d´algún altre sopar a 2000 metres.

Són les 9 del matí, el dia està ennuvolat i amb força boira. La temperatura ens marca 12 graus, anem ben preparats perquè dies abans hem fet bé els deures. Ens hem preocupat de la ruta a seguir, del temps que faria i a quina hora obrien la cafeteria de Montserrat per prendre un cafè calentet.

Comencem a pujar l’escala dels pobres, són uns 800 esglaons.

A poc a poc anem ascendint, passem pel pas dels francesos i per fi  arribem al desvio. A la nostra dreta Sant Benet, a la nostra esquerra Santa Anna. Ens dirigim al refugi o ermita de Sant Benet. Continuem per uns quants graons més i arribem.

L’ermita està dedicada al fundador dels benedictins, Sant Benet de Núrsia.

Sant Benet és un refugi d’escaladors que poden pernoctar.

Tornem uns metres sobre els nostres passos i surt un camí a la nostra esquerra on hi ha una porta de ferro, en diuen la porta del cel.

La creuem i seguim un camí en constant i forta pujada durant uns 20 minuts.

Per fi arribem a una esplanada on ens trobem amb una antiga església destruïda i a mà esquerra sota d’una balma a la vora d’un enorme precipici hi ha l’ermita de Sant Salvador.

Les vistes serien espectaculars si la boira ens deixés veure.

L’ermita per dins és acollidora, molt neta, com si algú visqués en ella. Expliquen que els visitants de Montserrat anaven a aquesta ermita perquè existia una llum anomenada la llum eterna, custodiada dia i nit per l’ermità que l’habitava.

Després de descansar una mica continuem el camí de tornada a Sant Benet. D’aquí ens dirigim a l’ermita de Santa Anna, la qual l’estan arreglant, ja que només hi ha un sol mur i el camí passa pel mig.

Vam continuar cap a l’estació del funicular de Sant Joan i a continuació baixem a Montserrat. Mentre anem parlant de la nostra propera sortida.

La Cava es un yacimiento arqueológico multifásico de 12 hectáreas de extensión que tuvo su primera ocupación hace 4.000 años, durante la Edad del Bronce (entre el 2.500 y el 1.000 a.C.) cuando los asentamientos en la Península Ibérica se caracterizaron por levantarse sobre cabezos o colinas de difícil acceso, muchos de ellos con fortificaciones.

La Cava se ubica en lo alto de un cerro cuyo frente occidental resulta casi inaccesible, conformando una excepcional línea defensiva desde la que se puede controlar visualmente una amplia zona, con la Sierra de Altomira al fondo, y dominar el paso natural que unía el interior con la Submeseta sur, lo que fue una de las principales vías de comunicación peninsular.

Durante las segundas excavaciones realizadas en 2015 se encontraron restos de la muralla y otras estructuras.

Además, a escasos metros hay un campo de unas 8.000 cazoletas, pequeñas cavidades de distintos tamaños horadadas por el hombre en la roca, que son consideradas grabados rupestres del mismo periodo. Este paraje tiene la mayor concentración de España, seguido de Galicia, con solo 500, aunque por ahora se desconoce cuál era su utilidad.

Sin embargo, fue durante la Edad del Hierro (400-450 a.C.), en época celtíbera, cuando se construyó la parte más importante del yacimiento.

Las primeras excavaciones e investigaciones dirigidas entre diciembre de 2013 y mayo de 2014 por el arqueólogo Miguel Ángel Valero, sacaron a la luz la acrópolis retallada en la roca y, en concreto, un monumental edificio singular tripartito datado en el siglo IV a.C.

Está formado por tres estancias cuadrangulares de unos 40 metros cuadrados, independientes pero comunicadas entre sí por un pasillo también retallado y con un parapeto en la parte de poniente que lo separa del precipicio.

Un siglo más tarde esta construcción fue abandonada, posiblemente a causa de un terremoto, y no fue reutilizada hasta la época romana y después visigoda, como un lugar de recogimiento de los eremitas vinculados al cercano Monasterio Servitano de Cañaveruelas.

En la parte superior se han encontrado contenedores y hogares con cenizas pertenecientes a esta época y, dado que no vaciaron el contenido de las estancias y dejaron todo el estrato de materiales in situ, éstas han servido como una cápsula del tiempo. Además, se ha documentado en las estancias que contaban con mayor cota de alzado exhumado  una nueva ocupación a principios del siglo XX, como zona de hábitat asociada al cobijo agrícola.

Los arqueólogos han desenterrado el más espectacular edificio íbero que se conoce: una edificación completa de tres estancias y de más de tres metros de altura. “Hasta donde sabemos, y seguimos investigando, no conocemos nada igual. Pensemos que habitualmente lo que solemos descubrir en este tipo de yacimientos son restos de muros realizados con piedras o adobes, que en raras ocasiones superan el metro de altura”, explica el director de las excavaciones, Miguel Ángel Valero, profesor de Historia Antigua de la Universidad de Castilla-La Mancha. Mar Juzgado, arqueóloga del equipo de Valero, añade: “Desconocemos lo que vamos encontrar en esta campaña, porque no hay nada igual con qué compararlo”.

Promotorio rocoso natural en el que destaca la llamada” Cabeza de serpiente”. Observamos cuatro marcas en la parte superior de cincel. La serpiente en el mundo celtíbero era un animal de gran simbología religiosa

En el lateral derecho del caminonos encontramos múltiples cuevas excavadas en la roca que pudieron haber sido ocupadas por eremitas de época visigoda.

Amb aquesta ruta podreu veure moltes de les ermites que encara segueixen en peu,  ruïnes i restes d’altres que l’exèrcit francès va destruir l´any 1812.

L’itinerari és de dificultat mitjana-alta i d’una durada aproximada de 6 hores i 30 minuts (sense gaire parades). Amb un desnivell de 455 metres, aquest recorregut és ideal per a persones que estiguin habituades a llargues caminades. Podreu veure les ermites de Sant Miquel, Sant Jaume, Sant Joan, Sant Onofre, Santa Magdalena Miranda de Santa Magdalena i Santa Anna.

També podreu veure algunes de les agulles més conegudes, com la Mòmia, l’Elefant i el Mico.

Comencem pel camí pavimentat que surt a mà esquerra davant de l’estació del funicular de Sant Joan, i ens portarà fins a la capella de Sant Miquel. Seguint la pista ascendent, arribem al trencall del mirador de la Creu de Sant Miquel. Val la pena desviar-se i arribar fins al mirador.Les vistes panoràmiques del Monestir, dels Pirineus i del Delta del Llobregat són espectaculars.

Uns metres més endavant trobem la Capella de Sant Miquel. Una ermita molt ben conservada i restaurada amb una petita zona per descansar.
Continuem per la pista ascendent i arribem a la bassa de Sant Miquel, vinculada sens dubte als orígens més remots de la capella.

Després seguim a mà dreta per una forta pendent fins que veiem el Pla de les Taràntules, on es troba l’estació superior del funicular de Sant Joan.

Aquí agafarem el camí de l’esquerra. Un cartell ens indica el camí de Sant Joan. A uns 100 metres alcem la vista i veiem una balma rodejada d’arbres i un mur. Aquesta és l’ermita de Sant Jaume. A mà dreta hi ha un petit sender entre matolls que ens portarà fins a la paret del mur.Aquesta ermita està pràcticament en ruïnes i s’ha de grimpar per arribar-hi. Si no estàs acostumat a grimpar no recomano pujar, ja què la part més delicada i perillosa és la baixada. Si no portes cordes per fer un rapel no hi pugis.

Continuem en direcció Sant Joan. Abans passem per una recuperada escala que li diuen l’escala de Jacob. Des d’aquí anem directament a l’ermita de Santa Magdalena. Nosaltres continuem fins Sant Joan i Sant Onofre, on aquest últim el trobem dins d´una llarga escletxa a la roca.

L´ermita de Sant Joan està a tocar de la de Sant Onofre. L’ermita està construïda aprofitant una gran balma i està descrita per l’abat Pedro de Burgos i per Argaiz.

L’abat Pedro de Burgos explicava que aquesta ermita es construí dins d’unes coves a 40 varas de terra [1] i explica que s’entra en ella “por un puente de palos hincados en la peña y que pone gran espanto a los que pasan por ella”.  L´escriptor Alexandre Laborde explica que l’ermita tenia unes quantes habitacions baixes que eren un vestíbul obert, una cambra, una capella, una cuina i flors. Els arbres arribaven fins a les finestres. Tenia dues cisternes. Aquesta ermita estava unida abans a l’ermita veïna de Sant Joan, però es manà destruir la comunicació per augmentar l’aïllament entre les dues ermites. Si els ermitans es volien veure s’havia de caminar mitja hora.

En aquesta ermita hi visqué l’arquebisbe de Tarbes el 1790 exiliat amb motiu de la Revolució Francesa.

Es troba en bon estat de conservació, es pot apreciar: murs, passos, cisternes d’aigua i les antigues escales d’accés.

Al segle XX un restaurant ocupà part de l’espai de l’ermita. Avui en dia ja no queda res d´aquest restaurant.

Nosaltres continuem i pugem per l´escala de Jacob fins a l’ermita de Santa Magdalena.

Pràcticament no queda res de l’ermita. Només es conserven les ruïnes i part del mur de la casa

Continuem per  l’esquerra del mirador pujant una forta pendent empedrada una mica exigent la qual ens porta fins  la Miranda de Santa Magdalena, una agulla amb vistes espectaculars.

És el punt més alt d’aquesta excursió i un dels cims més alts de la muntanya de Montserrat (1.132 metres).

Després de descansar una bona estona tornem al Pla de les Taràntules. Aquí agafem el camí de Sant Jeroni fins al seu començament on un rètol  indica Sant Jeroni a mà esquerra i Montserrat a mà dreta. Nosaltres agafarem el camí de la mà dreta. Anem a l’altre cantó de Montserrat a la recerca de l’ermita de Santa Anna. S´ha de tenir en compte que a uns 2 quilòmetres ens trobarem amb un rètol que ens indica Pla dels Ocells i Montserrat. Nosaltres anem en direcció Montserrat.

Al cap d’una petita estona entre pins, alzines i roures ens trobem amb l’ermita de Santa Anna.
Actualment l’ermita està en restauració i pràcticament no es pot veure res.

Al pal informatiu podem veure l’estat i estructura original.I des d’aquí, baixem per les mítiques escales dels pobres que ens portaran al monestir de Montserrat. Mentre baixem les 870 escales anem parlant de la nostra propera sortida.

Accedir no és difícil, només cal arribar a Begues, buscar la C / Mare de Déu de Montserrat i seguir-la fins al final, on trobem una pista.

Després seguim els cartells de Penya del Moro i en 4 quilòmetres aproximadament ja hi som.

És un punt d’atracció per a la pràctica de l’escalada, formada per més de 30 vies (entre el 5° i el 7a+). Nosaltres anem a fer un curset d´escalada amb dos grans professors com són el Francesc i el David.

Arribem a la nostra primera via i comencem a posar-nos els arnesos, mentre el David i el Francesc preparen les cordes.

Puja el David primer per passar la corda mentre el Francesc el subjecta amb l´altra corda. A continuació i després de donar-nos unes quantes lliçons comencem a pujar.

Pujada del Francesc

Pujada del Didac

S’ha de dir que els començaments no són fàcils, sempre cal buscar aquella pedreta on puguis recolzar  alguns dits de la cama esquerra, mentre la cama dreta busca una lleixa o forat i a la vegada les mans escodrinyen algun petit forat a la roca per agafar-s´hi  i així de mica en mica vas ascendent per una paret vertical.
En l’argot dels escaladors  descriuen així la mateixa paret:
Entrada fina molt maca, un tram menys vertical i després de vertical passem progressivament a lleuger desplom, primer amb passos més fins i presa més petita, per seguir amb una caiguda més pronunciada però amb bona presa. La linia ens ofereix bonics moviments i continuïtat, molt bona i recomanable.

Pujada del Germán

Pujada del Alejandro

El matí ens ha passat volant i molt divertit. Tots vam arribar al cim i vam tocar la campana. Ens va costar una mica, però ho vam aconseguir.

Gràcies Francesc i gràcies David, sou uns fantàstics mestres i amb molta paciència.

Punt de sortida: Estació del Baixador de Vallvidrera. Ferrocarrils dels FGC

Duració: 4 h i 30 minuts
Distància: 13,5 Kilòmetres
Circular: No

Vallvidrera és avui un barri de Barcelona que pertany al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Fins al 1890 va ser independent, antigament era un conjunt de cases disseminades.

Just pujant les escales de les andanes, a la sortida de l’estació, a sobre mateix del túnel, hi ha el camí que ens porta en pocs minuts a la Vila Joana i al Centre d’informació del Parc de Collserola.

Vila Joana és on es troba el museu Verdaguer.

És una de les masies més importants de Vallvidrera. Documentada des del segle XVI, va ser adquirida al segle XIX per la família Miralles, que la reformà completament i li donà caràcter residencial i el nom de Vila Joana pel qual és coneguda. El maig de 1902, Ramon Miralles va convidar-hi al poeta Jacint Verdaguer quan els metges van recomanar-li aire de muntanya per pal·liar els efectes de la seva avançada tuberculosi. El poeta va morir en aquesta finca el dia 10 de juny d’aquell any.

Seguirem fins a l’escola Xiprer envoltada de roures i arboços. Girem a l’esquerra i comencem una llarga pujada cap al Turó del Puig, que ens portarà al Coll del Gravat. Continuarem el nostre itinerari seguint els indicadors de Can Borrell.

Un cop arribem al Coll del Gravat, agafarem el camí a la dreta en direcció al Turó del Puig. Més tard ens desviarem a la dreta i baixarem a la carretera de la Rabassada. Tot està molt ben indicat.

La seguim uns metres en direcció a Sant Cugat fins a trobar la carretera de la Rabassada (s’ha d’anar molt amb compte a l’hora de travessar la carretera de la Rabassada a causa del trànsit que hi ha).

La travessem a l’altre costat i agafem la pista que baixa cap a Can Puig.

Passarem per davant d’una casa i a continuació atravessarem el viaducte de Can Ribes que ens ofereix unes boniques vistes del bosc de Collserola.

A partir d’aquí el camí es fa més estret i esdevé un corriol que transcorre en mig d’una frondosa vegetació.

Un cartell ens indica el pantà de Can Borrell i cap allà anem.

El pantà de Can Borrell és una antiga presa situada a la serra de Collserola, dins el terme municipal de Sant Cugat del Vallès, a la comarca del Vallès Occidental.

L’embassament ocupa una superfície de 0,2 hectàrees. Aquest petit embassament va ser construït a principis del segle XX per garantir el reg dels camps de conreu de la masia de Can Borrell. L’any 2013 es va configurar un itinerari circular entre la masia-restaurant de Can Borrell i el pantà.

Es va construir una passarel·la sobre la presa i un pont penjant de dotze metres per salvar una torrentera.

Part d’aquest itinerari circular és el que ara ha quedat tancat. L’entorn del pantà es troba dominat per un bosc mediterrani d’alzina i pineda.

Anecdòticament, l’any 2006, es va trobar un caiman d’ulleres de 90 centímetres; una espècie exòtica que devia haver estat alliberada per algun particular.

Continuem direcció Can Borrell. Avui és un concorregut restaurant. Aquí parem una bona estona per descansar i menjar els nostres entrepans.

Continuem cap a Sant Cugat.

Ben aviat arribarem al Pi d’en Xandri (230 anys d’antiguitat).

És tot un símbol per Sant Cugat. Ben apuntalat resisteix amb força i salut el pas del temps.

El pi es remunta a l’any 1997, quan l’arbre va patir una agressió. Va ser un intent de tallar l´arbre i de calar-hi foc.

Al fons ja veiem les primeres cases de Sant Cugat. Només ens faltarà atravessar Sant Cugat i acabar l’excursió a l’estació dels FGC per tornar al Baixador de Vallvidrera i com sempre parlant de la nostre propera sortida.

Anem a fer la ruta de l’avi Josep. Ell de petit sempre ens portava caminant fins a Vallvidrera i a les Planes. Coneixerem una mica els inicis de l´avinguda del Doctor Andreu o avinguda del Tibidabo fins a Vallvidrera i d’allà anirem a la Font de la Budellera i tornarem per l’observatori Fabra.
Són aproximadament uns 12 quilòmetres de recorregut i amb molta història

La ruta s’inicia al lloc conegut com la Rotonda, on conflueixen la plaça Kennedy, l’avinguda del Tibidabo i el passeig de sant Gervasi, al costat de la parada del Tramvia Blau.

Hem quedat a les 8.30 a la rotonda, plaça John.F. Kennedy (al  final del carrer Balmes).
Vaig a fer-vos un incís per explicar-vos una mica aquesta avinguda amb moltes anècdotes.Us recomano que si aneu a fer aquesta ruta us la prepareu una mica perquè cada casa, cada mansió, cada castell,…  en general cada metre quadrat té una història fantàstica plena d´anècdotes i aventures.
Aquí explico una mica els meus records amb l’avi Josep i també moltes altres coses que estan tretes dels llibres i d’Internet.
En primer lloc és la tercera avinguda d’Europa que té el metro quadrat més car.
En 1897, amb l’annexió de Sant Gervasi de Cassoles a la ciutat de Barcelona, el metge barceloní Salvador Andreu, que havia fet una gran fortuna amb unes famoses pastilles per a la tos, va projectar una urbanització en una gran avinguda de més d’un quilòmetre i mig de llarg, amb mansions a banda i banda i jardins on es poguessin instal·lar les famílies amb més poder econòmic de la ciutat. Una avinguda on respirar l’aire pur de la muntanya i que imités, en part, les grans avingudes parisenques. Un somni que el doctor Andreu, va dur a terme el 1897.
Els millors arquitectes de l’època modernista, com Josep Puig i Cadafalch, Joan Rubió i Bellver, Enric Sagnier o Adolf Ruiz Casamitjana van construir residències i mansions, cadascuna més espectacular que l’altra, que competien en vistositat i estil: modernistes, neogòtiques, medievalistes, noucentistes… sense límits. Va fer el que és avui en dia el quart parc d’atraccions més antic d’Europa i per arribar va fer construir un funicular que pugés fins al cim del Tibidabo.

L’avinguda del Tibidabo no ha canviat la seva fisonomia en més de cent anys.

Comencem des de la Rotonda. Un meravellós edifici modernista, encarregat pel Dr. Andreu a Adolf Casamitjana i punt de partida del Tramvia Blau.

Aquí faré un incís perquè el meu avi comentava que els principis del tramvia blau eren de color verd i arran de tenir un accident entre ells i no tenir més pintura verda van agafar la primera pintura que tenien més a mà i era la blava i la gent quan els veien comentaven “el tramvia és blau”, és blau i amb el temps es va quedar el tramvia blau.

La rotonda va néixer com a casa familiar del Doctor Andreu. Després es va fer construir una en el número 17.

En 1918 va ser inaugurada com l’hotel de luxe “Metropolitan”, el més important d’aquella època. Tenia 73 apartaments amb bany propi a cada apartament, office i vestidor. Una cosa increïble per aquella època. Dos anys després, el 1920, Sagnier el va reformar i ampliar incorporant el seu element més característic: el templet circular de la cantonada que encarrega al reputat Lluís Bru i Salelles.

A l’altre cantó de la vorera està el número 1 de l’Avinguda, on hi ha l’antiga Casa Madronita, filla del Doctor Andreu. Avui ocupada pel restaurant 3 estrelles Michelin ÀBAC. Exclusiu, selecte i modern, el seu xef és el molt mediàtic Jordi Cruz.
Aquí intentaré fer de nou un petit incís:
Madronita era una de les filles del doctor Andreu i es va casar, en segones núpcies, amb Max Klein, president de la Cambra de Comerç dels Estats Units a Espanya.
El 1937, quan el govern de la República es va instal·lar a Barcelona, el Consolat General dels EUA va traslladar la seva seu, provisionalment, a la casa dels Klein i va funcionar com ambaixada. L’anècdota és que, per advertir a l’aviació enemiga i evitar els bombardejos, uns diuen que es va fer pintar la teulada amb una enorme bandera nord-americana i d’altres que es va fer cobrir tota la seva casa amb una bandera americana. La veritat és que tant d´una manera com d´una altra va funcionar i no va caure ni una bomba a tota l’Avinguda.
(Els Goya de 2004 es va guardonar com a millor documental “Un Instant en la vida dels altres”, dirigit per José Luis López Linares. Aquest  documental selecciona material filmat per Madronita des de 1922 a 1980. Aquest documental està al YouTube.
Si podeu veure’l és extraordinari de com vivien aquella gent i sobretot ella).

Continuem pujant lentament sense treure la vista a aquestes fantàstiques mansions.
En el número 17 estava  la casa del doctor Andreu. En el número 18 estava la torre de l’Enric Granados que li va construir el doctor Andreu amb un auditori en el seu interior, però a canvi volia que li donés classes de piano a les seves filles. El Dr. Andreu era un apassionat de la música. De fet, eren cèlebres les vetllades musicals als jardins de casa seva.
L’avinguda continua pujant i hi trobem la Casa Coll, el xalet Ignacio Portabella, la Casa Fornells, la Casa Muley Afid  (una mansió que va fer construir un sultà desterrat a Catalunya), continua amb la Casa Muntades fins arribar a la Casa Evarist Arnús (una mansió neogòtica semblant a un castell de conte de fades que s’il·lumina a la nit formant part del paisatge de la muntanya del Tibidabo).

He deixat de banda la Casa Roviralta o el Frare Blanc perquè és una història a part. Avui en dia és ” El asador de Aranda ” però en el 1900  hi havia una gran masia ocupada pels frares dominics i tot eren camps de vinyes i boscos. Aquí és on comença tota la historia, quan el doctor Andreu els hi compra tots els terrenys per 250.000 pessetes l´any 1890……………………

Nosaltres continuem pujant i arribem a les portes de la Font del Racó.
Aquí ens portava moltes vegades el meu avi a jugar. Era el seu lloc preferit. Recordo que hi havia una parella de cérvols en unes gàbies i algunes vegades me´ls havia trobat caminant  pel parc.
Aquest parc va ser dissenyat per l’arquitecte menorquí  Nicolau Maria Rubió i Tudurí, el va inaugurar l’any 1926 sobre els terrenys on hi havia el paratge de la font del Racó, lloc d’esbarjo per als barcelonins benestants de l’època.

En la part inferior hi ha una font, que és la que dóna nom al parc, i a prop se situa una placa en record a l’artista Apel.lels Mestres, obra de Francesc Socías i March, col·locada el 1938.
El recorrem per un bonic camí en ziga-zaga que puja cap a la plaça del doctor Andreu, on està ubicada l’estació inferior del funicular.

Un cop a la plaça del funicular girem a mà esquerra i anem a buscar el camí que passa pel costat de l´estació del funicular.

A uns 200 metres hi ha a la nostra mà dreta unes escales que ens porten a la carretera de les aigües. Continuem uns 30 metres i agafem un desviament a mà dreta el qual ens portarà a Vallvidrera.

A mesura que anem pujant les vistes de Barcelona són extraordinàries.

Ara  el camí fa més de tres metres d’amplada, però a l´època del meu avi havíem d’anar d’un en un i apartant els esbarzers.

Un cop a dalt veiem el Temple del Sagrat cor construït entre els anys 1901 i 1961 i al seu costat el parc d´atraccions del Tibidabo inaugurat el 1905.

Continuem endavant i ens trobem amb la Torre de comunicacions de Collserola.

Després arribem a Vallvidrera i agafem el primer carrer a mà dreta (no té pèrdua perquè hi ha un pal indicador) i finalment arribem a la Font de la Budellera.

La font de la Budellera és la més popular d’entre les que es conserven al Parc de Collserola.

Està ordenada a base de murs, terrasses i escales, data de la segona meitat del segle XIX i és  original de J.C. N. Forestier (1918).

Després de fer una parada i agafar una mica d’aire, anem a veure la torre de comunicacions de Collserola i aquí sí que ens parem a esmorzar durant una bona estona.

A continuació sortim a la carretera principal que porta de Vallvidrera al Tibidabo.

Anem direcció al Tibidabo però a un quilòmetre aproximadament agafem el desviament que ens porta a l’observatori Fabra i abans d´arribar, agafem a mà dreta una via amb una forta pendent descendent que ens porta a la carretera de les aigües.

Continuem a mà esquerra i a uns 300 metres hi surt a mà dreta un corriol que ens portarà fins a la gossera principal i d’aquí anem fins al peu del funicular.

Ja de baixada anem pensant en la pròxima sortida.

Passant per davant de la Font del Racó saludo a l’avi Josep “fins a la pròxima”.

Quedem a les 8.30 al velòdrom d’Horta. El dia comença nuvolat i amb una temperatura de 4 graus.

Agafem el carrer dels Germans Desvalls, no té pèrdua, és el camí de Valldaura.

Un cop es deixa la pista continuem a mà esquerra i a poc a poc anem pujant per un corriol fins arribar a una torre d’alta tensió. Continuem pujant fins arribar a la carretera de les aigües.

Continuem a mà esquerra i a uns 150 metres agafem un altre corriol a mà dreta que s’enfila dins el bosc amb una lleugera ascensió fins al mirador de Maria Gispert que està situat damunt del turó de Magarola (430 metres d’altitud).

Les vistes són fantàstiques, Barcelona, Montserrat, tota la serralada Marina i part de la costa del Maresme.
¿Qui era Maria Gispert? Ens preguntàvem davant d´aquest mirador tan fantàstic.
Tret de la Viquipèdia, Nomenclàtor i història de Sabadell:

Maria Gispert i Coll (Sant Vicenç de Castellet, 12 d’octubre de 1904 – Caracas, 23 de gener de 1976). Escriptora i política catalana.
Era filla d’uns treballadors de la indústria tèxtil de Sant Vicenç de Castellet.
Iniciada en el món laboral com a administrativa, molt aviat ingressà al Sindicat Mercantil d’Empleats i Tècnics de Sabadell i, abans de la república, ja s’havia incorporat al Bloc obrer i Camperol. Durant la guerra civil, milità en el POUM i dirigí el setmanari L’Impuls. Gispert va desenvolupar una intensa activitat política com brillant conferenciant i oradora al costat de rellevants figures del seu partit com Nin, Maurin i Arquer.
En acabar la guerra civil, fou condemnada a trenta anys de presó, dels quals en complí set, i el 1946 aconseguí exiliar-se a Caracas.
Va obrir una llibreria, la llibreria Mirador, que era punt de trobada dels exiliats catalans. És l’autora també de dues novel·les: Quan desperten els sentits (Tolosa, 1953) i Ombres i llum (Caracas, 1960).

Tornem pel mateix corriol i agafem el primer trencall a mà dreta i el segon a mà esquerra. Pel camí trobarem uns pals indicadors que ens porten fins Sant Medir.

Des del cim del Turó de la Magarola són 35-40 min fins a l’ermita de Sant Medir seguint sempre les marques del GR-6 i les fletxes grogues.

Tret del llibre de Sant Medir:
El primer document que hi fa referència data de l’any 962. Es tracta d’una construcció romànica de caràcter tradicional. S’alça una planta rectangular de 8,8 x 7,3 metres i la sagristia es troba en un annex a l’ala esquerra. Coronant l’entrada de l’ermita es troba un campanar d’espadanya amb dues campanes. El seu interior és format per una volta de canó i compta amb un cor al qual s’hi accedeix per una escala de cargol.
Actualment s’han trobat dades en què es pot observar l’evolució de l’ermita:
Fins a 1446: Els monjos del monestir de Sant Cugat en tingueren cura.
1447: Es troba inscrit en un relleu gòtic dedicat a la Santíssima Trinitat col·locat tot just damunt la porta d’entrada.
1603: S’hi construeix el retaule de l’altar major amb la imatge de la Mare de Déu de la Vall de Sant Medir al centre.
1916: Se substitueix la imatge original del retaule per la Mare de Déu del Roser.
1922: Un incendi a la Vall de Sant Medir destrueix totalment l’interior de l’ermita.
1962: La Federació de Colles decideix reformar la teulada per risc d’enfonsament.
1993 – 1996: Es fa un gran esforç per enaltir la imatge de l’ermita i el seu entorn. Es reposa una rèplica de la imatge de la Mare de Déu de la Vall de Sant Medir i la segona campana. La reforma d’una font al pla de l’ermita n’és també un fet destacat.

Actualment, la colla de La Penya Regalèssia és l’encarregada voluntàriament de mantenir el bell paratge de la Vall de Sant Medir.Després d’esmorzar i estar una bona estona contemplant aquesta fantàstica ermita decidim tornar.

Passant pel forat del vent, els nostres amics Didac i German decideixen agafar el trencall a mà esquerra que els portarà a Cerdanyola i nosaltres continuem fins a Canyelles (plaça Karl Max), esperant que la propera sortida sigui fora del municipi.