De nou els Cautoceugos ens posem en marxa. Aquest cop anem: Francesc, David, Dídac i Alejandro. Anem a fer el cim a la Roca de Sant Salvador, anomenada també l’Elefant. Està a Montserrat. És un dels cims que forma part del llistat dels 100 cims.

La distància d’anar i tornar des del pàrquing de Montserrat al cim són uns 12 kilòmetres, unes 6 hores amb parades incloses. Té un desnivell positiu de 675 metres i una dificultat tècnica moderada alta. S’ha de tenir una forma física mitja-alta si no vols patir l’últim tram on s’ha de passar per passos aeris exposats i una escletxa molt estreta.
Sant Salvador: 1156 metres
Desnivell de pujada: 675 metres
Desnivell de baixada: 675 metres

Sortim de l’aparcament de Montserrat i anem direcció al centre de la vila per agafar les escales dels pobres. Hi ha unes 900 escales fins Sant Jeroni. Nosaltres ens quedarem a la meitat on es troba la plaça de Santa Anna.

Aquí agafarem el camí a mà dreta que ens portarà fins a Sant Benet.

A un costat del camí ens parem al mirador de la Miranda dels Ermitanys. Des d’aquí es veu l’església de Montserrat.

Continuem fins a Sant Benet, que avui dia està tancat i ningú sap per què.

Travessem una porta de ferro anomenada antigament” La porta de l’infern”

i pugem en ziga-zaga a través d’un corriol molt empedregat fins a les restes de l’antic monestir de Sant Salvador.

Aquí descansem una estona per agafar forces i continuar fins a la Roca de Sant Salvador.

Abans de ser una ermita era una balma

Es té constància de vida eremítica en aquest indret des dels segles XIII i XIV. L’abat Pedro de Burgos (1512-1536) descriu : “está la ermita de S. Salvador muy apacible y de buena vista. Ésta tiene una capilla dentro de una peña y sube la roca sobre ella en grandísima altura y el techo de esta capilla parece de jaspe”.

L’ermita estava situada al peu de la roca de Sant Salvador i, en concret, al peu del qual s’anomena la Trompa de l’Elefant. Ara només queden unes runes i les restes visibles de la cisterna. La balma fou transformada en un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor.

L’edifici principal de l’ermita estava custodiat per uns immensos cons que s’aixecaven per tots costats simulant un niu d’ocells.

Al peu d’aquesta ermita foren assassinats el 25 de juliol de 1811 els ermitans P. Picañol i P. Crospis. L’ermita de Sant Salvador fou cremada pels francesos, com totes les altres, el 31 de juliol de 1812, restaurada l’any 1816 i abandonada definitivament el 1821 (aquesta informació apareix a la web de Tot Montserrat i a diferents llibres).

Ens posem els arnesos i el casc per si cau alguna pedra. Deixem endarrere l’ermita i continuem pujant per un corriol bastant estret fins a sortir a una esplanada aèria.

Davant nostre se’ns presenta una paret bastant inclinada. Comencem a pujar grimpant (és bo fer una mica de rocòdrom. Davant d’aquestes situacions ens dona molta confiança).

Continuem per una canal fins a arribar a uns 5 metres del cim. Aquí és on està l’escletxa.

És molt estreta, no és difícil, s’ha de tenir més habilitat que força i també la mà del company que estiri de tu.

Escalem per dins d’una escletxa estreta.

Cim de la Roca de Sant Salvador o L’Elefant: 1.156 m – 100 cims

Per fi som al cim de la Roca de Sant Salvador. És un dels cims més destacats de Montserrat.
Hi ha unes magnífiques vistes. Ens quedem una bona estona.

A la tornada anem rapelant l’escletxa de Sant Salvador. Ja no la trobem complicada, és divertida

I com sempre quan anem baixant, parlem de la següent sortida.

Sortint de Benasc en direcció a Llanos de l’Hospital. En uns 5 km veiem a la dreta la indicació Senarta a la Vall de Vallibierna.

Deixarem el cotxe al Plànol de Senarta perquè des d’allà surt una pista forestal de terra que en 9 km ens deixa al Refugi de Pescadors (el 27 de juny comença la prohibició de pujar amb cotxe i podem agafar l’autobús que fa el servei d’anada i tornada fins al 13 de setembre).

S´agafa l’autobús fins al pont de corones aprop del refugi de pescadors o de Coronas.

Un cop allà es continua caminant fins l´éstany del mig de Coronas.

Aquí van plantar la tenda i fer nit. A les 6 del matí  s´aixecaven per esmorzar i continuar pujant.

El desnivell del dia anterior era de quasi 800 metres. Continuen  fins al pas de coronas.

Aquí comença la glacera. Es posen els grampons i agafen el piolet i la corda. Continuen pujant. La glacera està en molt mal estat. La neu està dura. Costa de clavar els grampons i el piolet. La temperatura és molt baixa i la boira els envolta, però la decisió estava presa ” fins al cim”.

Arriben a l’antesala del pas de Mahoma. Un petit cim on la gent s’espera per atravesar-lo.

Les roques estan gelades, amb una mica d’aigua neu per damunt. Fan una cordada i comencen a passar

És un pas que no és fàcil ni difícil només s´ha d´estar atent a on es posen les mans i els peus per atravesar-lo. Arriben per fi al cim.

La satisfacció és immensa.Han fet cim.
La boira era l’únic entrebanc en aquell moment. No els deixava veure molt bé tot el gran espectacle fantàstic i espectacular de les vistes de les muntanyes de l´entorn.

La boira es feia cada vegada més densa i era l´hora de tornar. A poc a poc i amb tota la cautela possible anem baixant i parlant de la nostra propera sortida.

Són les 8.45 del matí, estem a 3 graus davant de l’església de Sant Sebastià de Montmajor.

És una meravella.

És una església romànica del segle XI.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat  i un Sant Sebastià de fusta fet per Sebastià Badia. De l´existència del poble n’hi ha constància des de 1065.

Deixem el cotxe a un dels pàrquings que hi ha al costat de l’església de Sant Sebastià de Montmajor.Després agafem una pista de terra vermell que surt a mà esquerra. Al cap de 200 metres ens desviem i prenem un petit corriol que surt a mà esquerra, és el PR-C 9.

En començar la pujada ens trobem amb la Torre del Rellotge: una construcció de cinc metres d’alçada donada per Caldes de Montbui l’any 1903 a Sant Sebastià de Montmajor, perquè els seus habitants poguessin veure i sentir tocar les hores.

La deixem a la nostra dreta per agafar un corriol que surt a la nostra esquerra.
El sender que agafem ens porta fins al coll de Farell i a una pista ampla que agafem cap a l’esquerra.

Avancem i més endavant ens trobem amb un sender a la dreta que és el que agafem, per pujar fins a una altra pista ampla, on girem a l’esquerra fins a la cruïlla amb una altra pista on tenim el pal senyalitzador que ens indica un sender de front que és el PR-C 9, que ens portarà al Pic del Vent.

Pujada molt pronunciada,  per un bosc frondós seguint una petita senda conillera fins arribar dalt del Pic del Vent ( 815 metres).

Hi trobem una rosa dels vents on ens senyalitza totes les muntanyes del voltant i tots els vents.

Les vistes són extraordinàries, podem observar  Sant Llorenç del Munt i el Valles Oriental i Occidental.

Esmorzem una mica i tornem a posar- nos en marxa. Anem crestejant fins a unes antenes de telecomunicacions i continuem fins al Mas Farell.

En aquest indret va néixer la llegenda del Gegant del pi.

Diu la història que als voltants de Caldes de Montbui, hi havia una masia anomenada el Farell, on habitava un gegant de singulars proporcions. Lliurat a les feines del camp, exhibia una gran força i tots a la zona el coneixien pel nom de Farellàs. Un bon dia un altre gegant que anava de pas, sorprès per la fortalesa física del bo de Farellàs, li va proposar viatjar fins a Barcelona per rescatar la bella Gisla captiva d’un gegant moro.
El gegant pagès va acceptar el repte en un gest que encara l’honra i pel camí va prendre un pi d’un frondós bosc per fer-lo servir com a bastó i també per saltar la muralla que envoltava Barcelona. El bo de Farellàs va resultar vencedor i per haver arribat a la ciutat comtal en companyia de la conífera, adoptaria en endavant el nom del “Gegant del Pi” donant títol a la cançó popular catalana que tots coneixem.
Acabat amb la seva comesa, el nostre gegant va prendre el camí de tornada cap a casa, però com que estava exhaust, poc abans d’arribar va decidir descansar per reprendre la marxa més tard. Mentre dormia sota un arbre, el va sorprendre un immens xàfec acompanyat de calamarsa que va cobrir el cos del gegant en tota la seva extensió. Es diu que mai més no es va despertar, però sobre ell es va formar la muntanya que avui coneixem com a Farell.

Continuem per la pista de baixada fins Sant Sebastià de Montmajor.

Aquí decidim anar a conèixer una mica Caldes de Montbui .

Caldes de Montbui existeix des de l’època romana. Fundada sobre les seves fonts d’aigua calenta.

Aquestes termes construïdes l’any II aC estan formades per una piscina envoltada de galeries cobertes per voltes de mig punt. Creades pels romans, segurament són unes de les termes més ben conservades de la península Ibèrica.

La font del Lleó és un monument centenari situat a la plaça de la vila, batejada amb el mateix nom que el brotador. Ha estat sempre un símbol d’identitat i misteri, tant per les aigües termals com pel fet que el gran raig d’aigua que surt per la boca d’un lleó de pedra no ha deixat mai de fluir. Surt amb un cabal molt abundant i constant, a una temperatura de 74 °C.

Mentre tornem al cotxe anem parlant de la següent excursió

El Museu de Montserrat presenta el públic el millor del patrimoni artístic i arqueològic de l’abadia de Montserrat. Aquest patrimoni està format per sis col·leccions molt diferents, i els objectes exposats, més de 1.300 peces, comprenen un període cronològic molt ampli. La peça més antiga és un sarcòfag egipci del segle XXII a. C., i la més recent, una pintura de Sean Scully de 2010.

Sortim des de l’abadia de Montserrat i agafem les escales dels pobres fins al replà de Santa Anna.

A partir d’aquí girem a mà dreta i anem a buscar el refugi de Sant Benet.

Passem per la Miranda dels Ermitans i veiem el monestir envoltat de núvols.

Un cop arribem a Sant Benet, el deixem a mà esquerra i agafem el corriol a mà dreta i passem per sota de la Porta del Cel.

Continuem fins arribar  a un pla des d’on veiem la Mòmia i l’elefant.Des d´aquí ja tracem la ruta de pujada al sarcòfag

Continuem el camí que puja fins a Sant Salvador però abans d’arribar al coll i amb molta cura de no passar-se  de llarg, surt a mà dreta un corriol que ens porta als peus de la Mòmia i a la canal per on hem de pujar que porta el seu mateix nom.

El primer llarg de la via és una canal d’uns 70 metres de llargada amb una forta inclinació i molt pedregosa.

Així hem de pujar-la amb la corda. El Francesc puja primer i ens assegura a tots i de mica en mica arribem al primer cim.

Des d’aquí veiem que per escalar la segona part fins arribar al sarcòfag no portem prou material. S’hauria de fer un passamà i posar dues cordes que asseguréssin al primer que passi (Francesc), perquè el precipici és espectacular. La seguretat és el primer de tot.

Així que ens parem a esmorzar i decidim que la propera vegada vindrem amb una altra corda de 80 metres.

Tornem a agafar la canal, però ara és de baixada i fem un rapel espectacular. Són quasi les 4 de la tarda, es comença a fer fosc i mentre anem baixant parlem de la nostra propera sortida i també de quan tornarem a la Mòmia.

Sant Antoni era considerada com la més solitària de totes les ermites i un dels racons més bonics de tot Montserrat amb unes vistes aèries fantàstiques del Cavall Bernat. A finals del segle XV va ser restaurada i ampliada per l’abat Cisneros.
L’ermita està a 1100 metres d’altitud i a 2 hores i 30 minuts caminant des de Montserrat.

Aquest matí la boira i la pluja ens acompanyen en tot moment.

Comencem pujant per les escales dels pobres fins a trobar el camí de Sant Jeroni.

A dalt d´un turó un ramat de cabres ens desvia una mica de la ruta. ( Les cabres existents a la Muntanya de Montserrat es van introduir l’any 1995, constituint actualment una població d’unes 200 aproximadament).

Ens desviem seguint unes marques grogues fins arribar  sota el Serrat de les Onze Hores. A partir d’aquí agafem una forta canal força dificultosa que ens portarà a Sant Antoni.

L’esforç ha merescut totalment la pena.

Les vistes són extraordinàries.

El Cavall Bernat el tenim a tocar quasi amb els dits.

Comencem a preparar el dinar.

Deixem les motxilles dins el refugi. Aquest està format per dues sales, una equipada amb estufa, taula i tarima de fusta per dormir i l’altra sala només té una tarima de fusta.

La boira s´ha disipat i ha deixat de ploure. El temps s’ha parat, semblava que estiguéssim a Shangri-La.

Després de dinar i descansar una mica, el Francesc i el David ens ensenyen a fer ràpel per la muntanya fins que es fa fosc.

Les vistes a la nit són fantàstiques.

A les 5.45 del matí ens toquen diana com a la mili per anar a veure el despertar del dia. Així que amb frontals, llanternes  i roba d’abrigar comencem a pujar pel darrera de l’ermita a través d’uns tallats a la roca i de mica en mica i agafant-nos a les arrels arribem al cim de l’agulla, una petita esplanada penjada a l’abisme amb unes vistes espectaculars.

Estem per damunt dels núvols, podem caminar per damunt d’ells.

Les llums dels pobles adjacents ens acompanyen i la música de fons dels mòbils del German i del Didac ens transporta per uns moments a una altra dimensió.

Un cop hem tornat a la terra baixem cap al refugi i ens preparem un bon esmorzar. Recollim les coses i fem la motxilla per tornar a la civilització

La pluja i la boira s´han esvaït i el sol vol tornar a sortir.
La Muntanya  de Montserrat és màgica.

Es tracta d’un itinerari dur, que la distància no us confongui. La majoria de la ruta va per corriols amb pujades i baixades que us deixaran les cames tocades, però com a gratificació podrem gaudir d’unes vistes fantàstiques. Veurem quasi tots els sectors de Montserrat: les Agulles, els Frares Encantats, els Ecos, Sant Jeroni i la Tebaida.
El camí va entre un frondós alzinar amb boix  i roures que faran baixar uns graus la temperatura.

Sortida / Arribada: Can Massana
Distància: 18,7 km
Durada: 6h30min (sense aturades)
Desnivell acumulat: + / – 1.200 m
Nivell de dificultat: Alt

Són les 9,15 i comencem a sortir des de Can Massana. La pujada la fem lentament per posar-nos de mica en mica en forma. El dia anava a donar molt de sí.

Arribem al Collet de Guirló i a uns 200 metres comencem la nostra primera bifurcació.

Anem a mà dreta cap a la Portella de les agulles i el refugi Vicenç Barbé.

Continuem pujant cap al Coll del Port.

Pasem per la Balma de Les Pruneres, aquí molts escaladors fan nit.

Pugem fins dalt l’agulla del Cilindre o El Cabrit.

Després seguim el caminet fins arribar a la canal de la Creu, un pas natural on hi ha una creu de ferro que encapçala la roca. Aquí ens hem de posar els arnesos i fer rapel per baixar-la. El Francesc porta les cordes i de mica en mica anem passant un darrere l’altra.

Continuem endavant i després d’una forta pujada arribem al cim del Montgròs (1133 m).

És un cim molt ample amb unes vistes extraordinàries.

Aquí parem a dinar per recuperar forces i gaudir del paisatge.

De tornada agafem el corriol a mà dreta i anem a parar a la canal de la Salamandra.

S’ha d’anar amb compte ja què la pedra està molt gastada i rellisca una mica.

A continuació anem a buscar la canal del Migdia. La pujada s’ha d’agafar amb molta calma i un cop estem al Portell del Migdia, baixarem per anar a buscar el GR 172, el qual ens portarà fins a la Foradada, la Cadireta i Can Maçana.

Tot són baixades, pujades i alguns trams amb escales, però al final arribes a Can Massana. Pel camí anem pensant en la nostra propera sortida.

El riu Ter és un riu de Catalunya que neix a Ulldeter a uns 2.400 metres d’altitud, al peu d’un antic circ glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiment, el Gra de Fajol o el Pic de la Dona i desemboca a la Gola del Ter, al municipi de Torroella de Montgrí-L’Estartit. Amb una longitud de 208 Km

Per arribar a l´estació d´esquí alpí Vallter 2000 des de Barcelona. S´agafa la C-17 fins a Ripoll, després es pren la C-151 fins a Camprodon, es segueix per la GIV-5264 fins  Setcases i es continua fins a l’estació d’esquí alpí Vallter 2000.
Dificultat tècnica: Mitjana-alta amb neu (botes de neu amb paraneus o bé raquetes de neu)
Distància: 3,7 km
Temps efectiu: 4 hores 30 minuts (anar i tornar)
Desnivell pujada / baixada: +530 m. / -530 m.
Circular: Sí
Inici / final ruta: Vallter 2000

Passem per sota de diversos telecadires i enfilem una imponent pujada. Són les 9,15 del matí. Estem a 1 grau i el Sol comença timidament a sortir.

Continuem pujant per la pista d’alpí El Xalet i Bac Barquins. El vent ens ve de cara i continua estant gelat. Hi ha molta neu.

De mica amb mica se´ns desplega davant nostre un impressionant paisatge, al centre el Pic de Bastiments, a l´esquerra el Gra de Fajol i a la dreta el Pic de la Dona.
Continuem per la pista i quan arribem a dalt de tot girem a l´esquerra on hi ha un cartell a 2.400 metres d’altitud informatiu indicant el punt exacte del naixement del riu Ter.

Nosaltres el passem de llarg i arribem al tram superior de 2.535 metres, on s’hi troba la cafeteria Les Marmotes.

És el punt més alt de Vallter 2000, on puja el telecadira. Descansem una estona, agafem forces i tornem a buscar el naixement del Ter. Aquest cop amb molta més sort.

Hivern

El naixement està cobert de neu però entre el cartell i l´aigua s´intueix el naixement.

Estiu

Anem baixant a poc a poc. La neu està més flonja i es trepitja millor, encara que ens enfonsem més rapidament.

A mesura que anem baixant passem per boscos de pi negre i així de mica en mica arribem a l´estació de Vallter 2000.
Després de descansar una estona anem cap al cotxe i anem parlant  d´on anirem la setmana vinent.

Com arribar-hi: agafem la C-16 cap al túnel del Cadí. Després anem direcció Puigcerdà, passem la frontera i continuem per la N 116. Passem per Mont-Louis i un cop arribem a Vilafranca de Conflent, en una rotonda anem a mà dreta seguint les indicacions per anar cap a Vernet-les-Bains i Castell (D 116). Un cop a Castell anem seguint els rètols que ens porten a agafar la pista que va a Marialles (5 km). A la vora del refugi hi ha una zona d’aparcament.

Distància: 20 km
Desnivell positiu: 1200
Temps: 9.20 h

Aquest cop ens hem quedat a dormir directament al refugi lliure de Marialles.

Es troba en perfecte estat i completament equipat: llar de foc, taula i bancs a la planta baixa i a la planta de dalt màrfegues per dormir-hi.

Les vistes són extraordinàries i encara que està plovisquejant una mica. La temperatura és excel·lent.

La taula està preparada per sopar. Hi ha de tot.

Són les 6 del matí i ens posem en marxa. El sol està sortint molt tímidament per l´horitzó

Comencem seguint el GR cap al sud, creuem un rierol per un pont i comencem a guanyar alçada.

El camí no té pèrdua en cap moment. Passem per un frondós bosc amb molta aigua.

Més endavant travessem el riu Cadí per sobre les pedres i pugem fins a arribar a un trencant on hi ha un pal indicador. Aquí deixem de seguir el GR, que marxa a l’esquerra, i anem a la dreta començant a seguir marques de pintura groga que ens acompanyaran fins al cim,

però abans arribem al refugi de l´Aragó i descansem una estona per agafar forces.

Continuem fins a la xemeneia del Canigó.

És un Prat d´alta muntanya, hi ha molta pedra solta pel camí, cal agafar-lo amb calma

Arribem als peus de la xemeneia, ens aturem una mica perquè veiem que té molta verticalitat però no és res més que una escala feta de pedres amb esglaons de diferents mides.

De mica en mica i agafant amb les mans els mil esglaons que surten a dreta i a esquerra arribem al cim.

En els últims 100 metres s’ha de fer un gir a l´esquerra on s´hi ha d´anar més en conta.

Hem fet el cim

En general és una excel·lent grimpada.

Les vistes són fantàstiques. Hi ha una gran creu de ferro i una taula d´orientació (rosa dels vents) i també molta gent.

Ens posem en un cantó del cim i fem un pica-pica amb el que portem i així agafar forces per la tornada.

Al cap d´una hora comencem a baixar i ens adonem que és tan divertit com pujar, això si, sempre amb molta precaució però gaudint del moment i de les vistes.

La baixada la fem d’esquena perquè de front podríem caure

La tornada es fa una mica llarga. Ningú vol marxar, les passe les fem cada vegada més petites però arribem al refugi i mentre preparem les motxilles entre rialles i comentaris, ja estem preparant la propera sortida.

Anem a fer Queralbs-Núria -Alberg Pic de L´Àliga. Des de Queralbs fins l´alberg hi ha uns 1250 metres  de pujada. No importa en quina època ens decidim a fer aquesta ruta. Només cal tenir ganes de caminar per gaudir d’una passejada espectacular. La Pujada al Santuari de Núria és una d’aquelles sortides que tothom hauria de fer un cop a la vida com a mínim.

DADES TÈCNIQUES

• Sortida:  Estació de Queralbs
• Distància: 8 km +1,5 fins l´alberg de l´àliga
• Durada: 3h35min
• Desnivell acumulat: +828 m +150 m
• Dificultat:  camí perfectament marcat i empedrat en alguns trams. Cal tenir en compte que el camí pot estar nevat durant l’hivern.

• Sortim de l’estació de Queralbs travessant el pont sobre les vies del cremallera.

Comencem a la plaçoleta del poble de Queralbs. Hi ha un rètol que indica Núria.

Anem pujant per una escalinata i a continuació continuem entre arbres i xalets  fins que ens trobem la carretera de Fontalba. La travessem  i a partir d’aquí  agafem el camí que ens portarà directament a Núria.

El camí segueix el GR-11 i està ben marcat i senyalitzat amb pals indicadors. El camí que hem seguit és el que passa pel Pont de Cremal.

A uns 10 minuts ens trobem amb una font. L´aigua està molt fresca .Continuem recte i més endavant hi ha un poste indicatiu: Núria pel Pont de Cremal.

Creuem el riu per sobre el fantàstic  pont de pedra que podria ser romànic però està molt restaurat i continuem amb una forta pujada.

Poc a poc i fent alguna que altra aturada arribem al salt d´aigua de Fontalba i a continuació i una mica més amunt està l´altra salt  anomenat La cua de cavall.

Les vistes són espectaculars  i la força de l´aigua ens esquitxa i ens refresca per continuar la marxa.

Més endavant  un pont de fusta ens fa creuar a l´altre cantó del riu per sota les vies del cremallera.

El Francesc no veu el pont molt segur i es posa a arreglar-lo.

El camí segueix pujant  en zigui-zaga però amb una mica més de calma, fins al coll de la Creu d´En Riba (1.985 m), punt màxim del recorregut i des d´on per primer cop, podem veure el Santuari de Núria.

Pugem al mirador, les vistes són extraordinàries.

Després de descansar una mica anem cap a l´alberg pic de l´àliga.

És una pujada molt forta  però valia la pena.

El pic del torreneules davant nostre.  El camí dels enginyers a mà esquerra i el pic de l´àliga a mà dreta  i nosaltres allà al mig.

Tot era molt bonic però l´alberg estava tancat i no vam prendre ni un got d´aigua.

Així que vam decidir tornar a Núria i menjar els entrepans  tranquil.lament mentre parlàvem de la nostra propera excursió.

Es tracta d’un itinerari sense dificultats tècniques i fàcil de seguir, està ben senyalitzat com a PR-C 127, la dificultat únicament ve donada per la distància i el desnivell a superar.

Aquest itinerari circular ens permet conèixer la muntanya del Pedraforca (2.516m) pels seus quatre costats. Passarem per frondosos boscos i antics camins històrics com el Camí dels Bons Homes, el dels Minaires o la ruta dels Segadors.

Punt de sortida: Plaça Major de Gossol

Altitud máxima:1844m

Dificultat: mitja-alta

Distància: 18,87 km

Desnivell: 600m

Durada: 4 h 50 min

Senyalització: Si

Comencem a la plaça major de Gòsol, agafem el carrer Picasso i pugem lentament però sense pausa.

Arribem a l’àrea de lleure de Font Terrers.

Agafem  un camí que surt a mà dreta fins la Font de la roca, és el PR C-127 que ens portarà fins el Collet ( 1818 metres).

La pujada és forta però poc a poc l´anem superant.

Aquesta ruta fins a Collet era l´antiga ruta dels segadors cap a Bellver de Cerdanya pel pas dels Gosolans.

Un cop arribem al Collet la ruta del segadors continua per l´esquerra però nosaltres anem per la dreta. Agafem el PR C-124 direcció el refugi Lluís Estasen.

Aquí les vistes són extraodinàries. Per una banda el Cadí i per l´altra el Pedraforca.

Ara toca una estona de baixada. Desfem tota la pista fins arribar al caminet que puja al refugi, sota mateix de les parets del Pedraforca.

És un lloc magnífic, amb el refugi de pedra entremig dels prats. Com que és hora de dinar i tenim gana ens estirem per l´herba i treiem els entrepans amb les impressionants vistes de la cara nord del Pedraforca,.

El temps passa volant i és hora de tornar. Agafem el camí de la tartera on hi ha un cartell indicador a mà dreta (direcció Gosol).

Caminem una bona estona entremig del bosc. Quasi tot el camí és de baixada. Arribem fins una altra senyalització (direcció Gósol ).

Continuem fins la carretera i quan  creiem que ja havíem arribat al poble,un altre cartell  ens diu que ens queda 1,8 kilòmetres. Creuem la carretera i per un caminet al costat d´ella ens porta finalment a Gósol.

El dia ha estat fantàstic i mentre els últims raigs de sol ens donaven a l´esquena, anàvem parlant de la nostra pròxima sortida.

¡¡¡¡¡¡… El Canigó …¡¡¡¡¡¡