Una vegada més els Cautoceugos ens posem en marxa. Aquest cop anem amb la Núria, Neus Anna (ella és la primera vegada que ve amb nosaltres. És una gran experta muntanyenca. Tota una 4×4) Jordi, David, Francesc i Alejandro. Anem a fer el Pic del Canigó de 2786 metres.
El Canigó, una de les muntanyes més emblemàtiques i simbòliques de la nostra terra, és una d’aquelles ascensions obligades per a qualsevol muntanyenc i muntanyenca.
Com arribar-hi: agafem la C-16 cap al túnel del Cadí. Després anem direcció Puigcerdà, passem la frontera i continuem per la N 116. Passem per Mont-Louis i un cop arribem a Vilafranca de Conflent, en una rotonda anem a mà dreta seguint les indicacions per anar cap a Vernet-les-Bains i Castell (D 116). Un cop a Castell anem seguint els rètols que ens porten a agafar la pista que va a Marialles (5 km). A la vora del refugi hi ha una zona d’aparcament.
Distància: 20 km
Desnivell positiu: 1200
Temps: 9.20 h
Aquest cop ens hem quedat a dormir directament al refugi lliure de Marialles.
Es troba en perfecte estat i completament equipat: llar de foc, taula i bancs a la planta baixa i a la planta de dalt màrfegues per dormir-hi.
Les vistes són extraordinàries i encara que està plovisquejant una mica. La temperatura és excel·lent.
La taula està preparada per sopar. Hi ha de tot.
Són les 6 del matí i ens posem en marxa. El sol està sortint molt tímidament per l´horitzó
Comencem seguint el GR cap al sud, creuem un rierol per un pont i comencem a guanyar alçada.
El camí no té pèrdua en cap moment. Passem per un frondós bosc amb molta aigua.
Més endavant travessem el riu Cadí per sobre les pedres i pugem fins a arribar a un trencant on hi ha un pal indicador. Aquí deixem de seguir el GR, que marxa a l’esquerra, i anem a la dreta començant a seguir marques de pintura groga que ens acompanyaran fins al cim,
però abans arribem al refugi de l´Aragó i descansem una estona per agafar forces.
Continuem fins a la xemeneia del Canigó.
És un Prat d´alta muntanya, hi ha molta pedra solta pel camí, cal agafar-lo amb calma
Arribem als peus de la xemeneia, ens aturem una mica perquè veiem que té molta verticalitat però no és res més que una escala feta de pedres amb esglaons de diferents mides.
De mica en mica i agafant amb les mans els mil esglaons que surten a dreta i a esquerra arribem al cim.
En els últims 100 metres s’ha de fer un gir a l´esquerra on s´hi ha d´anar més en conta.
Hem fet el cim
En general és una excel·lent grimpada.
Les vistes són fantàstiques. Hi ha una gran creu de ferro i una taula d´orientació (rosa dels vents) i també molta gent.
Ens posem en un cantó del cim i fem un pica-pica amb el que portem i així agafar forces per la tornada.
Al cap d´una hora comencem a baixar i ens adonem que és tan divertit com pujar, això si, sempre amb molta precaució però gaudint del moment i de les vistes.
La baixada la fem d’esquena perquè de front podríem caure
La tornada es fa una mica llarga. Ningú vol marxar, les passe les fem cada vegada més petites però arribem al refugi i mentre preparem les motxilles entre rialles i comentaris, ja estem preparant la propera sortida.