De nou els Cautoceugos ens posem en marxa. Aquest cop anem: Francesc, David, Dídac i Alejandro. Anem a fer el cim a la Roca de Sant Salvador, anomenada també l’Elefant. Està a Montserrat. És un dels cims que forma part del llistat dels 100 cims.

La distància d’anar i tornar des del pàrquing de Montserrat al cim són uns 12 kilòmetres, unes 6 hores amb parades incloses. Té un desnivell positiu de 675 metres i una dificultat tècnica moderada alta. S’ha de tenir una forma física mitja-alta si no vols patir l’últim tram on s’ha de passar per passos aeris exposats i una escletxa molt estreta.
Sant Salvador: 1156 metres
Desnivell de pujada: 675 metres
Desnivell de baixada: 675 metres

Sortim de l’aparcament de Montserrat i anem direcció al centre de la vila per agafar les escales dels pobres. Hi ha unes 900 escales fins Sant Jeroni. Nosaltres ens quedarem a la meitat on es troba la plaça de Santa Anna.

Aquí agafarem el camí a mà dreta que ens portarà fins a Sant Benet.

A un costat del camí ens parem al mirador de la Miranda dels Ermitanys. Des d’aquí es veu l’església de Montserrat.

Continuem fins a Sant Benet, que avui dia està tancat i ningú sap per què.

Travessem una porta de ferro anomenada antigament” La porta de l’infern”

i pugem en ziga-zaga a través d’un corriol molt empedregat fins a les restes de l’antic monestir de Sant Salvador.

Aquí descansem una estona per agafar forces i continuar fins a la Roca de Sant Salvador.

Abans de ser una ermita era una balma

Es té constància de vida eremítica en aquest indret des dels segles XIII i XIV. L’abat Pedro de Burgos (1512-1536) descriu : “está la ermita de S. Salvador muy apacible y de buena vista. Ésta tiene una capilla dentro de una peña y sube la roca sobre ella en grandísima altura y el techo de esta capilla parece de jaspe”.

L’ermita estava situada al peu de la roca de Sant Salvador i, en concret, al peu del qual s’anomena la Trompa de l’Elefant. Ara només queden unes runes i les restes visibles de la cisterna. La balma fou transformada en un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor.

L’edifici principal de l’ermita estava custodiat per uns immensos cons que s’aixecaven per tots costats simulant un niu d’ocells.

Al peu d’aquesta ermita foren assassinats el 25 de juliol de 1811 els ermitans P. Picañol i P. Crospis. L’ermita de Sant Salvador fou cremada pels francesos, com totes les altres, el 31 de juliol de 1812, restaurada l’any 1816 i abandonada definitivament el 1821 (aquesta informació apareix a la web de Tot Montserrat i a diferents llibres).

Ens posem els arnesos i el casc per si cau alguna pedra. Deixem endarrere l’ermita i continuem pujant per un corriol bastant estret fins a sortir a una esplanada aèria.

Davant nostre se’ns presenta una paret bastant inclinada. Comencem a pujar grimpant (és bo fer una mica de rocòdrom. Davant d’aquestes situacions ens dona molta confiança).

Continuem per una canal fins a arribar a uns 5 metres del cim. Aquí és on està l’escletxa.

És molt estreta, no és difícil, s’ha de tenir més habilitat que força i també la mà del company que estiri de tu.

Escalem per dins d’una escletxa estreta.

Cim de la Roca de Sant Salvador o L’Elefant: 1.156 m – 100 cims

Per fi som al cim de la Roca de Sant Salvador. És un dels cims més destacats de Montserrat.
Hi ha unes magnífiques vistes. Ens quedem una bona estona.

A la tornada anem rapelant l’escletxa de Sant Salvador. Ja no la trobem complicada, és divertida

I com sempre quan anem baixant, parlem de la següent sortida.

El Puig d’Agulles és una muntanya de 653 metres i es troba al mig de tres municipis, Cervelló, Begues i Vallirana, a la província de Barcelona. És la muntanya més alta de la serra de l’Ordal.
Deixem el cotxe al pàrquing del poble de l´Ordal. El dia està ennuvolat i fa una mica de fresca. Un cop sortim del poble agafem  la primera pista a mà dreta.

A poc a poc anem pujant i la roba ens comença a fer nosa  i com una ceba ens anem traient les diferents capes.

A mesura que anem pujant ens anem trobant amb diferents tipus de camins: carretera asfaltada, camins de terra, camins asfaltats, senders pedregosos.. etc. Una mica de trenca cames.

Mentre anem pujant, anem agafant una mica de desnivell però no deixem la pista que ens ha de portar fins al Montcau (el pic abans de les Agulles). És la part més dura i en la que s’ha de salvar més desnivell.

Quan arribem al Montcau  fem una petita parada i les fotos de rigor.

Després  continuem fins a un cartell que assenyala un camí de pujada bastant estret i apedregat el qual ens porta al Roc de Forallac.

Un cop a dalt, hi ha unes fantàstiques vistes de Montserrat i de la comarca de l’Alt Penedès. Agafem un camí de baixada fins al Collet De Portell. Des d’aquí surt un camí asfaltat amb una forta pujada fins dalt de tot del Pic d´Agulles.

Aquí hi trobem un vèrtex geodèsic i una cabana de guaita de prevenció d’incendis en bastant mal estat.

Les vistes són espectaculars.
Finalment ens decidim a baixar del Puig d’Agulles i retornar cap al poble.

Són les 8.45 del matí, estem a 3 graus davant de l’església de Sant Sebastià de Montmajor.

És una meravella.

És una església romànica del segle XI.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat  i un Sant Sebastià de fusta fet per Sebastià Badia. De l´existència del poble n’hi ha constància des de 1065.

Deixem el cotxe a un dels pàrquings que hi ha al costat de l’església de Sant Sebastià de Montmajor.Després agafem una pista de terra vermell que surt a mà esquerra. Al cap de 200 metres ens desviem i prenem un petit corriol que surt a mà esquerra, és el PR-C 9.

En començar la pujada ens trobem amb la Torre del Rellotge: una construcció de cinc metres d’alçada donada per Caldes de Montbui l’any 1903 a Sant Sebastià de Montmajor, perquè els seus habitants poguessin veure i sentir tocar les hores.

La deixem a la nostra dreta per agafar un corriol que surt a la nostra esquerra.
El sender que agafem ens porta fins al coll de Farell i a una pista ampla que agafem cap a l’esquerra.

Avancem i més endavant ens trobem amb un sender a la dreta que és el que agafem, per pujar fins a una altra pista ampla, on girem a l’esquerra fins a la cruïlla amb una altra pista on tenim el pal senyalitzador que ens indica un sender de front que és el PR-C 9, que ens portarà al Pic del Vent.

Pujada molt pronunciada,  per un bosc frondós seguint una petita senda conillera fins arribar dalt del Pic del Vent ( 815 metres).

Hi trobem una rosa dels vents on ens senyalitza totes les muntanyes del voltant i tots els vents.

Les vistes són extraordinàries, podem observar  Sant Llorenç del Munt i el Valles Oriental i Occidental.

Esmorzem una mica i tornem a posar- nos en marxa. Anem crestejant fins a unes antenes de telecomunicacions i continuem fins al Mas Farell.

En aquest indret va néixer la llegenda del Gegant del pi.

Diu la història que als voltants de Caldes de Montbui, hi havia una masia anomenada el Farell, on habitava un gegant de singulars proporcions. Lliurat a les feines del camp, exhibia una gran força i tots a la zona el coneixien pel nom de Farellàs. Un bon dia un altre gegant que anava de pas, sorprès per la fortalesa física del bo de Farellàs, li va proposar viatjar fins a Barcelona per rescatar la bella Gisla captiva d’un gegant moro.
El gegant pagès va acceptar el repte en un gest que encara l’honra i pel camí va prendre un pi d’un frondós bosc per fer-lo servir com a bastó i també per saltar la muralla que envoltava Barcelona. El bo de Farellàs va resultar vencedor i per haver arribat a la ciutat comtal en companyia de la conífera, adoptaria en endavant el nom del “Gegant del Pi” donant títol a la cançó popular catalana que tots coneixem.
Acabat amb la seva comesa, el nostre gegant va prendre el camí de tornada cap a casa, però com que estava exhaust, poc abans d’arribar va decidir descansar per reprendre la marxa més tard. Mentre dormia sota un arbre, el va sorprendre un immens xàfec acompanyat de calamarsa que va cobrir el cos del gegant en tota la seva extensió. Es diu que mai més no es va despertar, però sobre ell es va formar la muntanya que avui coneixem com a Farell.

Continuem per la pista de baixada fins Sant Sebastià de Montmajor.

Aquí decidim anar a conèixer una mica Caldes de Montbui .

Caldes de Montbui existeix des de l’època romana. Fundada sobre les seves fonts d’aigua calenta.

Aquestes termes construïdes l’any II aC estan formades per una piscina envoltada de galeries cobertes per voltes de mig punt. Creades pels romans, segurament són unes de les termes més ben conservades de la península Ibèrica.

La font del Lleó és un monument centenari situat a la plaça de la vila, batejada amb el mateix nom que el brotador. Ha estat sempre un símbol d’identitat i misteri, tant per les aigües termals com pel fet que el gran raig d’aigua que surt per la boca d’un lleó de pedra no ha deixat mai de fluir. Surt amb un cabal molt abundant i constant, a una temperatura de 74 °C.

Mentre tornem al cotxe anem parlant de la següent excursió

És una ruta circular de 22,52 quilòmetres de dificultat alta, donat el seu fort desnivell del 78%.
S’ha de tenir un fons físic mig-alt, perquè d´això dependrà el temps de l’excursió.

Agafarem la pista forestal a la sortida del poble, en un pont per sobre de la riera de Vallcàrquera.

Avançarem en aquest tram inicial seguint la riera, per un sender realment bonic, endinsant-nos a través d’un bosc de pins,alzinesi roures.

Sortim a una pista forestal, girem a mà esquerra i continuem el camí passant per diverses masies fins a trobar-nos un cartell que ens indica la direcció del Tagamanent.

El camí és de terra, estret i amb una forta pujada  pedregosa.Agafem aquest sender,que ens portarà  fins al restaurant Bellver seguint sempre unes tímides marques grogues a les roques.

Al darrera està el Turó del Tagamanent

Un cop a dalt de tot, ja veiem el restaurant Bellver( l´edifici es remunta al segle XI o XII, encara que la primera referència que tenim d’ell data de 1374. Actualment convertit en restaurant  i centre d’informació del parc natural. És la porta d’entrada al Pla de la Calma.)

Aquí parem una estona per esmorzar acompanyats d´un gatet fantàstic el qual també esmorzava amb nosaltres.

A continuació seguim per un petit corriol fins a la falda del Tagamanent anomenat Collet del Martí. Enfilem una petita senda fins a  d´alt. La pujada és suau.

El Turó del Tagamanent és una muntanya de 1.056 metres que es troba al municipi de Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental. Al seu cim hi havia el Castell de Tagamanent, ja esmentat l’any 945. El castell estava sota el domini dels comtes de Barcelona. Actualment hi ha l’església de Santa Maria, un edifici romànic del segle XII amb moltes modificacions posteriors.

Aquesta església se cita per primera vegada l’any 993, quan el Comte Borrell li cedeix el ple domini d’uns béns propers i torna a citar-se de nou en 1009 per la cessió d’uns condominis pel comte Ramon Borrell.

Des d’aquest moment, el temple va anar canviant de propietaris entre comtes i abats, fins i tot es va arribar a cedir al monestir de Santa Fe de Conques al Llenguadoc, encara que aquesta cessió no va acabar de realitzar-se, passant a mans del monestir de Sant Pere de Casserres, proper a Vic, per tal d’establir una comunitat regida pels seus monjos, tot i que de nou, els projectes de futur van desaparèixer a causa de la decadència de Casserres.

A partir del segle XV, l’església ha sofert diverses modificacions i afegits. Per la seva part romànica només queden els murs que formaven una única nau coberta amb volta de canó apuntada i reforçada per arcs torals.
Se sap que els comtes de Barcelona al voltant de l’any 1009 disposaven d’una habitació-residència al castell.

Després de descansar una bona estona i gaudir de les magnífiques vistes sobre els pobles de Tagamanent, el Figaró, Aiguafreda i també de les muntanyes que envolten el cim, com la carena del Bellit i el serrat dels Llenyaters, el Pla de la Calma, el Matagalls i els Cingles de Bertí, agafem el camí de baixada cap al Figaró.

De tornada a Figaró i com sempre comentem la nostra propera sortida.

És una via bastant nova i accessible per tothom. A més a més en aquesta zona s’ajunten tres vies més: el Torrent Tortuguer, molt senzilla. Després la del Turó del Marquès és un K3 i la més difícil, i per ultim la Cinglera del Resistent que és un K6 en alguns punts i en d’altres un K5.
Abans de res cal estar molt ben informats i saber a on volem anar. Aquí no hi ha apenes senyalitzacions i t’has de guiar per unes altres persones que l’hagin fet.
Nosaltres anàvem a fer la del Torrent dels Abadals i hem acabat a la ferrada del Turó del Marquès passant per la Cinglera del Resistent però aquesta no l’hem fet.
Per arribar a Castellbell i el Vilar des de Barcelona agafarem la C55 i aparcarem a la colònia Burés davant del Pont Vell (un antic pont del segle XV que creua el Llobregat).

Passem el pont i prenem el camí de l’esquerra fins a arribar a una granja de gallines.

Ens situem a les reixes de la porta principal i a mà dreta entre les reixes hi ha un camí estret ple de matolls però a uns tres metres ens trobem amb un cartell tapat per la vegetació que ens assenyala el principi del recorregut (és l’únic que trobarem en tot el camí).

Continuem a mà dreta i baixem fins a la boca d’un túnel.

Després ens endinsem (cal portar llanternes o frontals, està totalment fosc) . En època de pluges cal anar amb molt de compte perquè el túnel és una riera i passa aigua. Té una longitud de 80 a 100 metres.

En sortir del túnel els que vulguin fer el Torrent dels Abadals han de seguir la riera cap endavant. Nosaltres aquí ens equivoquem i pugem a mà dreta per unes roques i ens desviem de l’itinerari. Vam descobrir una altra nova ruta molt aconsellable per a aquells que vulguin una mica més d’aventura. Tot està ple de camins. Una cosa has de saber, que cap amunt arribes a les vies ferrades de la Cinglera del Resistent i al Turó del Marquès i cap avall a la carretera i al poble.

Nosaltres continuem pujant i ens trobem amb curts ressalts equipats amb claus i material que ens faciliten la pujada i unes escales que ens deixen prop del Turó del Marquès.

Un cop a dalt les vistes són fantàstiques.
Com era aviat i estàvem amb ganes de fer més coses, mirem una altra muntanya propera del repte dels 100 cims. I trobem l’ermita de Sant Salvador de les Espases. Aquesta en Olesa de Montserrat a 5 minuts d’aquí.

Així que anem a Olesa de Montserrat.

Després de passar el Pavelló Municipal Esportiu Salvador Boada continuem recte i arribem al final de l’asfalt, on trobem una bifurcació amb un pal indicador.

Distància recorreguda: 14 quilòmetres (anada i tornada)
Desnivell acumulat. Pujant: 651 metres, baixant: 651 metres
Temps de pujada: 2 hores 49 minuts
Temps de baixada: 2 hores 22 min

Passem a tocar d´unes basses. El camí comença a pujar entre camps d´oliveres.

Caminem fins a un plafó al costat del camí que ens indiquen que entrem a la reserva de Puigventós.

Poc després trobem a la nostra esquerra la font de la Roureda i a continuació un pàrquing per a vehicles i una petita zona de lleure amb unes taules on poder descansar una mica després de la pujada feta.

A l’altre costat del camí hi ha un monòlit en record de dos alpinistes olesans morts el 1990 en una expedició al Hidden Peak, al Pakistan.
Anem pel camí que va a la dreta i que flanqueja el Puig Cendrós. Nosaltres seguim fins que veiem un rètol de ferro que en lletres fetes a mà ens indiquen la direcció cap a Sant Salvador. Prenem el corriol a l’esquerra amb esglaons fets amb travesses de fusta i en pocs minuts estem en un petit coll sobre la Serra de l’Afrau.

A la dreta tenim una creu de ferro amb una imatge de ferro de Sant Bernat Menthon.

Continuem recte agafant el sender  per unes escales fetes amb travesses de fusta .

La vegetació esdevé més espessa i compacta.

Al fons veiem el nostre objectiu, la piràmide rocosa de Sant Salvador, amb l’ermita encimbellada al capdamunt i a la que hi arribarem en 15 minuts.

L’ ermita està documentada des de l´any 1342. Està construïda sobre una altra ermita més antiga que corresponia al desaparegut Castell de les Espases (S. IX). La capella es troba a la confluència dels municipis d’Olesa M., Vacarisses i Esparreguera.
Són diverses les llegendes i mites que s´expliquen de Sant Salvador. La més coneguda parla de la seva creació. Diu la llegenda que el comte de Barcelona, Ramon Berenguer, lluitava contra els sarraïns quan el Llobregat era la frontera entre els dos regnes. Sentint-se el Comte acorralat en plena batalla, demanà ajuda al Salvador, qui se li aparegué oferint-li el seu ajut. Fou llavors, en el moment més difícil de la batalla, quan començaren a caure espases i fletxes de foc contra els sarraïns. L’ermita es va construir en commemoració d’aquests fets.

Al costat de l’ermita, aprofitant una gran balma de les roques hi ha construït un petit refugi. L’ accés a l’ampli menjador és lliure, tot i que el dormitori roman tancat. Per pujar al cim de Sant Salvador cal entrar al menjador (obert) del refugi i travessar la porta que condueix al cim a través d´unes escales..Els membres de l’Associació d’Amics de Sant Salvador de les Espases (creada el 1970) vetllen pel manteniment i promoció de tot el complex.

Des de la balconada de davant l´ermita baixa un senderó que va a La Puda (cartell) que ens porta en 3 minuts a una cova, tancada amb reixa, que conté una Mare de Déu de Montserrat.

Després de descansar una estona i menjar els entrepans per agafar forces tornem pel mateix camí per on hem vingut però hi ha altres camins que porten a Montserrat per les muntanyes.

Els hem apuntat per estudiar el seu recorregut per properes sortides.

El Balandrau no és una muntanya fàcil ni difícil, però climatologicament és de les més variables. Pots començar amb sol, trobar-te pel camí amb pluja i arribar al cim  amb una densa boira. I a l’hivern la neu va acompanyada amb el vent del Torn.
CIM: Balandrau (2.585 m) des de Tregurà
COMARCA: Ripollès
HORARI: 4 hores i 30 minuts amb parades
DESNIVELL: 700 m
DIFICULTAT: Mitja / Alta

Sortim de Barcelona per la C-17 fins a Ripoll. D’aquí continuarem en direcció Sant Joan de les Abadesses, per arribar a Camprodon. Un cop en aquesta vila, cal desviar-se cap a Setcases, passar els pobles de Llanars i Vilallonga i agafar un trencant a mà esquerra que ens durà fins al poble de Tregurà. Està indicat.
Travessem el poble i fem 6,5 quilòmetres de pista forestal, fins arribar a un indret on hi ha un trencant a mà dreta amb un indicador de “Font Lletera”.

Deixem el cotxe en un marge de la polsegosa pista. Ens preparem les motxilles i el calçat per iniciar la nostra excursió. El dia i les ganes per realitzar la nostra ascensió prometen, el cel està completament clar, no hi ha ni un sol núvol a la vista, de moment.

Partim per un sender a la dreta de la pista. El sender s’inicia en fort pendent, així que de seguida vam entrar en calor. Després es gira suaument a la dreta, per continuar en moderada pendent i entrem al pla anomenat Castell dels Moros.

A continuació el sender es torna pedregós i transcorre de forma suau amb una continuada pendent per una àmplia praderia de verds i fresques pastures per al bestiar que per allí habita.

A uns 100 metres veiem una petita llacuna, estem a la Collada de Font Lletera (2.127 m). És un petit estany que serveix d’abeurador del bestiar. Terreny totalment desarbrat i on només hi ha pastures.

Aquí ens parem a fer unes fotos.

Des d’aquest punt ja podem observar enfront de nosaltres de forma completa les ascensions que realitzarem en la jornada d’avui, en primer lloc el Balandrau (2.585 m) i els seus tres pics que precedeixen la seva ascensió.

Després d’uns pocs minuts arribem a la Font Lletera. L’ aigua surt gelada però és molt bona.

Pugem una mica més i arribem al Coll dels tres Pics (2.395 m).

Aprofitem la parada per asseure’ns en unes penyes, gaudir de les vistes i refrescar-nos una mica.

Reprenem la marxa a mà esquerra per ascendir el Balandrau. El sender ve poc marcat però és un camí fitat que volta la muntanya per la banda nord amb una pujada moderada.

A continuació passem pels altres dos cims sense nom i davant nostre ja tenim el Balandrau.

A poc a poc anem agafant alçada. Hi ha un camí bastant pedregós i en el tram final el desnivell és bastant accentuat.

Un cop a dalt com sempre l’alegria és immensa, un altre repte assolit.

El cim és allargassat i té un vèrtex geodèsic i un monument en forma de llibre.

Les vistes són fantàstiques. Des del cim, podem admirar tota la vall de Ribes i més enllà diverses serralades, com les de Cavallera, Taga, Bassegoda, Puigsacalm, Montseny o Montserrat.

Aquí vam parar una estona a menjar els entrepans. De lluny uns núvols negres de tempesta i boira ens assetjaven la tornada.

I mentre anàvem baixant, la boira ens volia envoltar però nosaltres seguiem parlant de la nostra propera sortida.

Anem a fer el Turó de l’Home i les Agudes des de la Font de Passavets. Aquest cop anem: Anna, Marta, Francesc i Àlex.

Iniciem la pujada des de la font de Passavets, per un camí molt ben senyalitzat.

És una pujada pronunciada que va fent forma de ziga-zaga i envoltada de grans faigs. La pujada ens agafa en fred i s’accentua la respiració, a poc a poc les nostres constants vitals tornen al seu lloc.

Continuem pel Pla dels Pous (1.540 m) fins a la carena, passant per Rocs Cremats (1.580 m). Aquí hi ha una cruïlla de camins. El que surt per l’esquerra va al Turó de l’Home i el de la dreta a les Agudes.

Primer anem al Turó de l’Home (1706 m).

Una darrera pujada per l’escalonada vessant ens porta a l’estació meteorològica.

Els dies clars es pot arribar a distingir les Illes Balears. Les vistes són magnífiques.

Des del cim i en direcció nord veiem el nostre proper objectiu, les Agudes, que arribarem per un sender per la carena.

Descendim i ens dirigim cap a l´altre cim. El camí també està molt ben senyalitzat.

Després de crestejar una mica arribem a la collada de Sacarbassa. A mà dreta veiem la muntanya amb el mateix nom. El sender voreja la muntanya passant per una petita tartera.

Aquí veiem al Francesc que en lloc de vorejar-lo el puja i baixa per l’altre costat. Nosaltres continuem pel de la dreta, passem el pic de Sacarbasa, i al fons veiem les Agudes.

Ascendim al cim en pocs minuts.

Les Agudes és un pic salvatge, agrest, de grans precipicis amb una gran creu de ferro. Llavors una lleugera boira ens envolta durant uns minuts i no podem veure molt bé el paisatge.

Vam decidir baixar i agafar un altre camí que un pal indicador ens assenyalava (PR-C 203 adreça a Santa Fe per Briançó).

El descens és ràpid però amb un important desnivell.

Arribem a la font de Briançó i seguim descendint fins a una passarel·la de fusta que ens travessa el riu a l’altre costat.

Aquí parem una mica per refrescar-nos els peus. L’ aigua estava gelada. Continuem cap a Passavets i pel camí comencem a preparar la nostra propera sortida.

El Taga és una muntanya molt visitada a la zona del Ripollès, malgrat la seva modesta altitud, 2040 metres.

És pot escometre l’ascensió des de múltiples punts. Nosaltres hem triat fer-ho des del Coll de Jou.

A poc a poc comencem l’ascensió, per una rampa suau coberta d’herba. A mesura que anem agafant alçada veiem la monumental creu del cim del Taga. Va ser instal·lada l’any 1959.

Les vistes són extraordinàries. Podem veure des del Puigmal fins al Canigó i també el Pedraforca. Tot és un mirador fantàstic.

Continuem pujant per unes canals erosionades per l’aigua rodejades per prats de pastura.

Abans del cim passem per una zona de roques on haurem d´anar amb més cura però no té la més mínima dificultat.

Ja som al cim on ens hi trobem una gegant creu blanca acompanyada d’un vèrtex geodèsic i tot un mirador de 360 graus.

Després de les fotos ens toca començar el descens, que igual que a l’ascens, el realitzarem seguint el tancat per un pendent força pronunciat i en direcció cap al Salt del Grill.

És una petita excursió que ens porta a un salt  d´aigua de 30 metres.

Partint de Ribes de Freser direcció Queralbs, més o menys a un kilòmetre abans d’arribar-hi, a la dreta, ens trobem una antiga edificació que és una casa de colònies dita “La Farga”. Tot seguit hi ha un trencall també a la dreta que ens portarà fins a Fustanyà i al Serrat.

L’ agafem i just passat el pont continuem per la pista de l’esquerra on hi ha un petit indicador que posa “Núria”. Seguim per la pista fins que s’acaba i deixem el cotxe en un aparcament, just davant de la central del “Daió de Baix”.

Després  anirem a peu travessant el pont de Daió fins al camí de Coma de Vaca, que voreja el riu Freser.

La pujada és moderada i hi ha una forta empedrada. Al cap d’uns 30 minuts arribem a un pont de pedra, l’atravessem i ja ens trobem sota el mateix Salt del Grill.

Si teniu sort i baixa molta aigua us podeu banyar però l’aigua està gelada.

El lloc és fantàstic.

Després de refrescar-nos una bona estona decidim tornar i com sempre, anem parlant de la nostra propera sortida.

El nostre company Francesc (siscocap52) ens afegeix més informació d´aquesta ruta a l´apartat: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/collada-de-bracons-puigsacalm-puig-dels-llops-bracons-51756591

Sortim de Barcelona, agafem la C-17 fins a l’eix Vic-Olot. Després anem per la C-37 fins a la sortida de Sant Andreu de la Vola. I arribant al Veïnat de Dalt de la Vola girem a mà dreta i agafem la BV-5224 fins a la Collada de Bracons. Allà deixem el cotxe en un petit descampat a mà dreta.

Davant nostre hi ha una paret de pedra que a simple vista és difícil de superar, però quan t’apropes es veu el caminet.
Comencem per grimpar una mica i de seguida ens endinsem per un corriol.

El sender va pujant fort fins a una esplanada on hi trobem un pal indicador: Font Tornadissa-Puigsacalm.

Girem a mà dreta i continuem per un corriol amb unaltra forta pujada fins  anar a trobar  la font Tornadissa.

Aquí parem una estona. L’aigua surt molt freda i és bona.

Estem en un bosc, entre alzinars, fagedes i roures martinencs. Després de refrescar-nos continuem fins dalt del turó i ens trobem amb una porta de fusta tancada,  que és pel  bestiar.

Continuem atravessant prats verds i faigs fins arribar al collet dels Clivillers on trobarem un pal indicador. Deixem a la dreta el camí del Pas dels Burros i seguim recte en direcció al Puigsacalm.

Poc més endavant deixem el camí que continua recte direcció al Puig dels Llops i pugem per un corriol a mà dreta fins al cim.

Les vistes des d’aquest cim són magnífiques i impressionant la seva caiguda a l’abisme.

Des d’aquí divisem el Puig de l’Llops on  més tard ens dirigirem. També veiem tota la vall d´en Bas i la Garrotxa, Osona, el Pirineu i el Prepirineu. Ens parem una estona per menjar-nos els entrepans i gaudir de les vistes.

Des del Puigsacalm a mà dreta surt un petit corriol que ens porta al Puig dels Llops i també a Santa Magdalena del Mont. Enfilem la baixada i amb 20 minuts estem davant d’una carena estreta i arrodonida que ens porta fins a l’aeri cim del Puig dels Llops.

Caminem pel serrat de l’estreta carena fins a arribar-hi.

Mirant enrere des del Puig dels Llops veiem tota la cinglera i el cim del Puigsacalm.

La sensació quan s´arriba a dalt d´aquest cim és com si haguéssim conquerit un tres mil. Tot al nostre entorn es veia petit.

Des del seu cim podem veure també l’Ermita de Santa Magdalena i tota la vall d’en Vas i Olot.

El sol apretava de valent i ja de tornada anàvem pensant en dues coses, la nostra pròxima sortida i en una cerveseta ben freda.

Agafem la C-58 fins a Terrassa, després agafem direcció Matadepera. Entrem a la població i prenent l’avinguda de Can Marcet fins al final i seguint a la dreta pel carrer Boixaderes trobarem una entrada que ens porta al pàrquing de Can Robert.
Nosaltres anem a fer: Can Robert, Morral del Drac, el Montcau, la Mola i baixar pel camí dels Monjos.

Deixem el cotxe al pàrquing i enfilem un corriol que puja decididament a través del bosc fins a la pista. Aquí a 50 metres agafem un altre corriol que surt a mà dreta i que passa per unes tombes on ens porta un altre cop al camí principal i a uns 100 metres hi ha un pal indicador.

Aquí tenim l´opció d’anar a la Mola pel camí dels Monjos o pel Morral del drac o la Canal de l´abella. Nosaltres anem pel Morral del Drac. És un corriol amb una forta pujada però curta. Si en algun moment ens despistem, sempre s’ha d´anar a la dreta.

Un cop a dalt ens trobem amb una cruïlla de camins. Davant el Morral del Drac ( o la cova del Drac), i a l´esquerra hi ha la Mola i a la nostra dreta el Montcau i el coll d´Estenalles.

La cova és un impressionant monòlit de 25 metres d’alçada  amb una cavitat al centre que el travessa de costat a costat. Continuem per la dreta. El camí és de mitja muntanya,  on els arbres ens donen molta ombra.

Les vistes són fantàstiques.

Al cap d’1,30 h  arribem al peu del Montcau, a la denominada plaça del Coll D’eres.

Aquí hi ha un monòlit homenatge a Joan Maragall de l’11 de setembre de 1961.

Iniciem l’ascens. El camí és molt pedregós i amb una forta pujada  i amb algunes zones de pedres lliscants, els dies de pluja s´ha de vigilar molt. L’últim tram és el més complicat i ens hem d’ajudar una mica amb les mans per arribar.

Però  val la pena. Un cop a dalt les vistes són fantàstiques. Hi ha una Rosa dels vents que ens assenyala tot el turó amb un radi de 360 graus (Montserrat, els Pirineus. El Bages…).

Després de descansar una mica comencem el descens. És convenient anar amb precaució i baixar de forma segura.

Un cop avall tornem a agafar el mateix camí amb el que hem vingut i ens portarà fins a la Mola.

Tornem a passar pel Morral del Drac.

A partir d´aquí el camí fa una forta baixada per remuntar al cap d’uns 2 quilòmetres amb una pujada que ens fa passar per una canal la qual ens porta a una esplanada i ja veiem la Mola al fons.

Amb un petit esforç més ja estem a dalt de la Mola (el monestir de Sant Llorenç del Munt ).
L’edifici actual, reconstruït entre finals de segle XIX i mitjan segle XX, respecta l’estructura original aixecada a mitjan segle XI. Això el converteix en un bon exemple de la construcció religiosa catalana del romànic, sent un dels pocs monestirs purs d’aquest moment existents en l’actualitat.

Aquí parem per descansar una mica i menjar els entrepans.

Les vistes des de La Mola són impressionants: Montserrat, Sabadell, Terrassa, Collserola, Montseny i fins els Pirineus. Hi ha una rosa dels vents.
També hi ha un restaurant que ofereix servei de bar on podeu comprar les begudes.

Agafem el camí dels Monjos per baixar fins Can Robert.

El camí conserva encara restes de l’empedrat original i té una forta baixada.

El camí està molt ben indicat i amb un tres i no res ja estem al pàrquing de can Robert, però mentre baixàvem ja anàvem pensant en la propera sortida.