Quedem a les 8.30 al velòdrom d’Horta. El dia comença nuvolat i amb una temperatura de 4 graus.

Agafem el carrer dels Germans Desvalls, no té pèrdua, és el camí de Valldaura.

Un cop es deixa la pista continuem a mà esquerra i a poc a poc anem pujant per un corriol fins arribar a una torre d’alta tensió. Continuem pujant fins arribar a la carretera de les aigües.

Continuem a mà esquerra i a uns 150 metres agafem un altre corriol a mà dreta que s’enfila dins el bosc amb una lleugera ascensió fins al mirador de Maria Gispert que està situat damunt del turó de Magarola (430 metres d’altitud).

Les vistes són fantàstiques, Barcelona, Montserrat, tota la serralada Marina i part de la costa del Maresme.
¿Qui era Maria Gispert? Ens preguntàvem davant d´aquest mirador tan fantàstic.
Tret de la Viquipèdia, Nomenclàtor i història de Sabadell:

Maria Gispert i Coll (Sant Vicenç de Castellet, 12 d’octubre de 1904 – Caracas, 23 de gener de 1976). Escriptora i política catalana.
Era filla d’uns treballadors de la indústria tèxtil de Sant Vicenç de Castellet.
Iniciada en el món laboral com a administrativa, molt aviat ingressà al Sindicat Mercantil d’Empleats i Tècnics de Sabadell i, abans de la república, ja s’havia incorporat al Bloc obrer i Camperol. Durant la guerra civil, milità en el POUM i dirigí el setmanari L’Impuls. Gispert va desenvolupar una intensa activitat política com brillant conferenciant i oradora al costat de rellevants figures del seu partit com Nin, Maurin i Arquer.
En acabar la guerra civil, fou condemnada a trenta anys de presó, dels quals en complí set, i el 1946 aconseguí exiliar-se a Caracas.
Va obrir una llibreria, la llibreria Mirador, que era punt de trobada dels exiliats catalans. És l’autora també de dues novel·les: Quan desperten els sentits (Tolosa, 1953) i Ombres i llum (Caracas, 1960).

Tornem pel mateix corriol i agafem el primer trencall a mà dreta i el segon a mà esquerra. Pel camí trobarem uns pals indicadors que ens porten fins Sant Medir.

Des del cim del Turó de la Magarola són 35-40 min fins a l’ermita de Sant Medir seguint sempre les marques del GR-6 i les fletxes grogues.

Tret del llibre de Sant Medir:
El primer document que hi fa referència data de l’any 962. Es tracta d’una construcció romànica de caràcter tradicional. S’alça una planta rectangular de 8,8 x 7,3 metres i la sagristia es troba en un annex a l’ala esquerra. Coronant l’entrada de l’ermita es troba un campanar d’espadanya amb dues campanes. El seu interior és format per una volta de canó i compta amb un cor al qual s’hi accedeix per una escala de cargol.
Actualment s’han trobat dades en què es pot observar l’evolució de l’ermita:
Fins a 1446: Els monjos del monestir de Sant Cugat en tingueren cura.
1447: Es troba inscrit en un relleu gòtic dedicat a la Santíssima Trinitat col·locat tot just damunt la porta d’entrada.
1603: S’hi construeix el retaule de l’altar major amb la imatge de la Mare de Déu de la Vall de Sant Medir al centre.
1916: Se substitueix la imatge original del retaule per la Mare de Déu del Roser.
1922: Un incendi a la Vall de Sant Medir destrueix totalment l’interior de l’ermita.
1962: La Federació de Colles decideix reformar la teulada per risc d’enfonsament.
1993 – 1996: Es fa un gran esforç per enaltir la imatge de l’ermita i el seu entorn. Es reposa una rèplica de la imatge de la Mare de Déu de la Vall de Sant Medir i la segona campana. La reforma d’una font al pla de l’ermita n’és també un fet destacat.

Actualment, la colla de La Penya Regalèssia és l’encarregada voluntàriament de mantenir el bell paratge de la Vall de Sant Medir.Després d’esmorzar i estar una bona estona contemplant aquesta fantàstica ermita decidim tornar.

Passant pel forat del vent, els nostres amics Didac i German decideixen agafar el trencall a mà esquerra que els portarà a Cerdanyola i nosaltres continuem fins a Canyelles (plaça Karl Max), esperant que la propera sortida sigui fora del municipi.

Nos encontraremos en un punto estratégico de la Serralada de Collserola  llamado Forat del Vent y a continuación nos dirigiremos a Torre Baró.

Como unos relojes suizos empezamos la salida desde diferentes puntos  a las 9 de la mañana. Tenemos una temperatura de 5 grados con un viento moderado pero que nos intensifica más el frio.

La subida es moderada al principio pero poco a poco se va  acentuando un poco más. El sol no tiene intención de aparecer en todo el día.

Realmente la subida se nos hace corta. Hacía mucho que no salíamos por culpa de la pandemia.

Llegamos a la carretera del Cementiri de Collserola, la cruzamos y cogemos la primera pista que sale a mano izquierda y ya no la dejamos hasta el Forat del vent.

Las vistas de Barcelona son extraordinarias

Cerca del Forat del Vent recibimos la llamada del otro grupo que también estaban llegando. Al cabo de una hora y 15 minutos nos encontramos.

Descansamos un poco y nos dirigimos a Torre Baró. Está a unos 40 minutos  aproximadamente. Desde este punto volvemos atrás y sin desviarnos, pasaremos por encima de un puente.

A continuación llegaremos a una explanada desde donde ya veremos Torre Baró y por un caminito descenderemos hasta las mismas puertas

Sacado del mismo Cartel informativo:

El Castillo pertenecía a Manuel M.de Sivatte, marqués de Vallbona y propietario de éstos terrenos. Se dice que era una casa de reposo para su hijo enfermo de difteria. Pero se murió antes de finalizar las obras.

En 1939 la ocuparon las tropas nacionales y en sus alrededores lo emplearon como campo de concentración de prisioneros republicanos.

Hoy en día se ha convertido en uno de los símbolos más emblemáticos de Nou Barris. El Castell de Torre Baró está situado entre los barrios de Roquetes y de Torre Baró.

La excursión ha sido todo un éxito, ya teníamos ganas de salir. De vuelta y como siempre vamos preparando nuevas salidas, pero eso sí, siempre respetando las normativas del Covid 19.

Sortim de Barcelona per la C-58 i continuem per la C-16 fins arribar a Bagà . Després agafem la carretera BV-4024 en direcció al Coll de Pal. Després de recórrer 14 quilòmetres ens trobem amb un revolt, un petit pàrquing i un cartell que ens indica el començament de la ruta del Trencapinyes.
Ruta: circular de 3 quilòmetres
Dificultat: Baixa.
Temps: 3 hores i 45 minuts amb raquetes de neu i parades
És una magnífica ruta per iniciar-se en l’ús de raquetes de neu.

Comencem a posant-nos les raquetes. Hi ha molta neu, com a mínim mig metre. El Sol comença a sortir i tenim una temperatura de 8 graus.

A poc a poc enfilem una petita pujada la qual ens portarà fins al mirador del President o també anomenat dels Orris perquè está en el pla dels Orris.

Les vistes durant l´ ascenció són espectaculars.

Continuem a mà esquerra i ens trobem amb un petit llac congelat.

A continuació la ruta s´endinsa  pels boscos de pi negre.

Aquí si no fem gaire soroll podrem escoltar el cant del Trencapinyes i també veure´l. Aquesta zona és el seu habitat. Una de les seves característiques és que té un aspecte fràgil, però en realitat és força robust, té un bec molt fort amb el qual pot extreure els pinyons de les pinyes, i també pot viure en unes condicions difícils on altres aus no poden.
Hi ha cartells que cal llegir per conèixer una mica més aquest petit ocell.

Atravesem diversos prats coberts de neu  els quals ens porten al començament del circuit.

El recorregut ha estat espectacular però com era una mica d´hora hem anat a donar un tomb pel Coll de Pal però aixó si, amb cotxe i preparant com sempre la nostra propera sortida.

Anem a fer una ruta circular per les ermites de Montserrat, amb el següent itinerari: Monestir de Montserrat, Escales dels Pobres, Pas dels Francesos, ermita Sant Benet, ermita Sant Salvador, ermita Trinitat, ermita Sant Dimes i l´ermita de la Santa Creu, tornant després al monestir de Montserrat.

Ens dirigirem a la Plaça de Montserrat  on hi ha una gran font i l´estatua de l´Abad Oliva, fundador de Montserrat.

Aquí començarem la ruta.

Sortint de la Plaça agafarem direcció Sant Jeroni, camí ben marcat,anomenat el camí dels pobres.

Són uns 750 esglaons.

De mica en mica anem pujant fins a un pas molt estret i amb uns esglaons molt petit, és el Pas dels Francesos (és una canal entre dues agulles petites). Aquest pas rep aquest nom perquè va ser el que van utilitzar les tropes franceses per atacar el monestir durant la Guerra del Francès.

A continuació arribem a la plaça de Santa Anna on veurem un pal amb indicadors. A mà dreta Sant Benet i a mà esquerra Santa Anna. Ens desviarem un moment a la dreta per veure l’Ermita de Santa Anna.

A continuació anem a Sant Benet. Aquí deixarem el camí de Sant Jeroni, agafarem un corriol que ens porta a un mirador fantàstic.

Les vistes són extraordinàries i la boira va pujant molt lentament. Seguim el sender i a poc a poc ane­m guayant alçada. Els esglaons no s´acaben mai.

Més endavant hi ha un petit desviament que ens porta a l’Ermita de Sant Benet. Sant Benet es creu que fou edificada entre 1530 i 1536 per tal de completar un circuit de cinc ermites (Sant Dimes, Santa Creu, Sant Benet, la Trinitat i Sant Salvador) evocadores de les cinc llagues de Jesús. La visita de les cinc ermites concedia les indulgències de les basíliques de Roma. Fou ampliada l’any 1562 per l’Abat Garriga.

Retrocedim fins la sendera de nou i seguirem el sender direcció Sant Salvador. Passarem un mur de pedra per una porta, seguirem el sender fins arribar a l’Ermita de Sant Salvador al peu de la Roca de Sant Salvador i la trompa de l’Elefant, al costat de la Mòmia.

És la més alta de la ruta, ja que passa dels 1.000 metres sobre el nivell de la mar.

També és coneguda com l’ermita de la Transfiguració. La seva existència es troba documentada des dels primers anys del segle XIII. Hi ha una balma que formava part de l’ermita antiga.  L’any 1812 va ser destruïda per l’exèrcit francès, quatre anys més tard va ser restaurada i es va utilitzar fins al 1821.

De baixada i a uns 100 metres surt un petit camí que ens porta fins l´ermita de la Trinitat.

De totes la Santíssima Trinitat  era la més gran. Es pensa que fou reedificada per l’ermità Bernat Boïl (1480-1492) abans d’embarcar-se en el segon viatge de Colom. Donades les seves característiques de major habitabilitat i comfortabilitat tenia nombrosos estadants dels monestir: monjos, llecs i escolans, i algun hoste (tal com podeu llegir a la crònica històrica de Jordi López). Això va provocar alguna observació dels visitadors benedictins que criticaven la relaxació de la vida claustral quan es feia estada en aquesta ermita. Laborde (1806) (citat per Jordi López) diu que aquesta ermita es podia comparar, en quan a bellesa, a les belles cases de camp de l’entorn de Florència. Era una ermita molt visitada i apreciada.

La Guerra del Francès va destruir totes les ermites.

Des de la Trinitat, seguim el camí en direcció est. A la fi de la sendera podem veure les dues últimes ermites de la ruta, tot i que no podem entrar a cap d’elles.

Des del Pla de la Trinitat, veiem des dalt d’un serrat l’ermita de Sant Dimes encaixada dins d’una escletxa. Aquest ermita va ser construïda sobre un antic castell medieval.

Hi ha restes de l’antiga ermita en bon estat de conservació. Les restes estan consolidades i encara que estiguin embrossades es poden apreciar passos i restes del Castell de Marro.

Al costat a mà dreta hi ha l´ermita La Santa Creu, que està sent remodelada en l’actualitat. En les descripcions  d’aquestes ermites es descriuen tres cisternes. En l’ermita de la Santa Creu visqué l’ermità Benito de Aragón.Fou destruïda el 17 de maig de 1810.

Després de descansar una mica, agafem forces per la tornada. Pel camí anem pensant en la propera sortida.

Són les vuit del matí i hem quedat amb la Nuria al metro de Torras i Bages, amb la Dolors i el Cristian al començament de Santa Coloma.
El termòmetre ens marca 11 graus. El Sol està sortint tímidament. El vent ve gelat per la nevada d’aquesta nit passada als Pirineus.

Nosaltres anem a fer una ruta circular. Santa Coloma, Puig Castellar, ermita de Sant Climent, Sant Jeroni de la Murtra i Santa Coloma.
Dificultat: Fàcil
Durada: 5 hores i 14 minuts
Desnivell: 376 metres
Distància: 14 quilòmetres i 25 metres

Comencem bordejant el riu Besòs pel cantó esquerre. Passem per Can Zam i anem trobant forces variants per fer la pujada al Puig Castellar però el Francesc que coneix molt bé tota la zona ens diu per on pujar.

A poc a poc i amb una pujada constant anem vorejant els turons de la serralada de Marina fins a arribar al poblat Ibèric Puig Castella.

Les vistes són magnífiques. El dia està clar i es pot veure perfectament Barcelona i Badalona.

El Cristian, professor d´història, ens explica qui vivia en aquest poblat. Faré un petit resum del que ens explicava perquè si escrivíssim tot el que ens va dir podríem omplir ben bé un parell de llibres. És un magnífic historiador.
El poblat ibèric Puig Castellar està situat al parc de la Serralada de Marina, a la part alta del turó del Pollo, de 303 metres d’altitud, amb una superfície que deu superar lleugerament els 4.000 m². Les magnífiques condicions defensives i de control del territori fan pensar que devia ser un poblat important. Aquest emplaçament li permetia la visió i la comunicació amb els assentaments propers, ja que controlava un tram important de la línia de costa, la desembocadura del Besòs, el pla de Barcelona i el pas cap a l’interior, cap al Vallès. Fou ocupat des del segle VI aC fins a l’inici del segle II aC i pertanyia al poble dels laietans, el qual habitava el territori que s’estenia aproximadament des del riu Llobregat fins a la Tordera i cap a l’interior per la vall del Llobregat i el Vallès.

Després de les fotos de rigor i descansar una mica continuem. Anem baixant per l´altre cantó fins a un petit turó on està l´ermita de Sant Clement.

Continuem baixant pels corriols fins al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Està tret del full que donen a l´entrada i del nostre professor Cristian:
Els monjos jerònims el van construir i l´habitaren des del 1416 fins al 1835. Fou fundat pel mercader barceloní Bertran Nicolau a l´antic mas de la Murtra.
La comunitat va arribar a tenir uns trenta monjos. Però el més important és que aquest monestir va atreure molts reis com Joan II, els Reis Catòlics, Carles I i Felip II.

També hi ha escrits d´aquella època i un quadre pintat on apareix l´audiència dels Reis Catòlics a Cristòfor Colom. Ell va estar un mes aproximadament esperant aquesta audiència. Venia del seu primer viatge a les Amèriques.

Es un Refetor.Antic menjador dels monjos jerònims.La comunitat menjava en silenci.

Claustre.Era el lloc de trànsit on el monjos preparaban el seu esperit. Ès fet de pedra de Monjuïc pels mestres Jaume Alfons, Pere Baset i Joan Safont.

El gran incendi del 1835 va destrui l´església i part del claustre.

Font de Sant Miquel. Rep el seu nom d´una capella lateral de l´església, avui desapareguda.

El silenci és un dels principals tresors del monestir.

Continuem baixant cap a Santa Coloma.

Són les dues del migdia, ja tenim gana així que anem a dinar a un lloc recomanat pel Cristian. Vam dinar molt bé.
Els dies de la tardor són més curts i de seguida es fa fosc.

Mentre anem baixant pel carrer principal anem parlant de la propera sortida.

Anem a fer la via ferrada de la Cala del Molí (Sant Feliu de Guíxols).El fet que sigui l’única via del món equipada sobre el mar la fa de les més visitades i atractives.

És una via senzilla però amb uns graus de dificultat diferents segons els trams que anem fent

Comencem desgrimpant per un tram de roques on hi ha un cable de vida, fins arribar a un escull de roques allargat  damunt el mar que anirem flanquejant per la dreta.

A poc a poc i arran de l´aigua ens trobem amb un pont de fusta i a continuació amb un pont nepalès.

És un recorregut horitzontal amb alguns passos complicats com ara el pas una mica més endavant anomenat de la Prenyada, que s´ha de passar per una roca que fa panxa i el cos  ha d´adoptar una posició amb forma d´essa.

Després d’alguns passos més senzills ens trobem amb un mur d´uns 25 metres verticals i que ens porta amb un altre pont tibetà d´uns 30 metres de llargada.

D’un en un enfilem la paret vertical i creuem el pont sobre el mar. Cal dir que tan a l’inici com al passar el pont hi ha sortides de la ferrada.

Amb dues hores i mitja hem fet la ferrada. Anem una mica cansats i ara és l´hora d´agafar forces.

Mentre  dinem anem pensant en la propera sortida.

Situada a Ribes de Freser. És una via ideal per a iniciar-se en les vies ferrades.
El cartell indicatiu ens informa que la dificultat màxima de la Via és de K3.
Durada: 2 a 3 hores.

Iniciem el recorregut al carrer Bonavista, darrere l’Ajuntament de Ribes de Freser, surten unes escales que arriben a un caminet que ens porta fins a sota de la Roca de la Creu. En aquest punt comença el tram de la Via Ferrada, que té un pont de mico de 14 m, i un pont tibetà de 18 metres entre altres.

Al començament ens trobem amb una paret quasi vertical del Roc de la Creu, però un cop estem al mig de la pujada no és tan forta com semblava.

En arribar a dalt trobem la Creu i crestegem fins a la bandera. Després de la Creu el recorregut es fa més fàcil i té molts punts per poder reposar.

Creuem la bandera i destrepem uns metres, per creuar per un petit pont de travesses de fusta.
Un cop creuat tornem a pujar.

La via va crestejant amb petites pujades i baixades, fins a arribar a un nou Pont Nepalí o de mico (aquest ja és molt més llarg).

Si no es vol creuar, es pot destrepar per la via equipada que tenim al costat.

Aquí les vistes són fantàstiques

Nosaltres continuem pujant fins a un pont tibetà de 18 metres, igual que l’anterior pont es pot destrepar per una via que tenim al costat.

Continuem la pujada fins al turó del Castell. La baixada la farem seguint el camí de Sant Cristòfor, que ens porta fins al carrer Cerdanya i la plaça de l’Ajuntament
Hem tardat aproximadament 2 hores. L’adrenalina ens va pels núvols. La satisfacció és immensa. Ara volem reposar forces i mentre anem baixant , anem pensant amb la pròxima sortida.

Anem a fer Queralbs-Núria -Alberg Pic de L´Àliga. Des de Queralbs fins l´alberg hi ha uns 1250 metres  de pujada. No importa en quina època ens decidim a fer aquesta ruta. Només cal tenir ganes de caminar per gaudir d’una passejada espectacular. La Pujada al Santuari de Núria és una d’aquelles sortides que tothom hauria de fer un cop a la vida com a mínim.

DADES TÈCNIQUES

• Sortida:  Estació de Queralbs
• Distància: 8 km +1,5 fins l´alberg de l´àliga
• Durada: 3h35min
• Desnivell acumulat: +828 m +150 m
• Dificultat:  camí perfectament marcat i empedrat en alguns trams. Cal tenir en compte que el camí pot estar nevat durant l’hivern.

• Sortim de l’estació de Queralbs travessant el pont sobre les vies del cremallera.

Comencem a la plaçoleta del poble de Queralbs. Hi ha un rètol que indica Núria.

Anem pujant per una escalinata i a continuació continuem entre arbres i xalets  fins que ens trobem la carretera de Fontalba. La travessem  i a partir d’aquí  agafem el camí que ens portarà directament a Núria.

El camí segueix el GR-11 i està ben marcat i senyalitzat amb pals indicadors. El camí que hem seguit és el que passa pel Pont de Cremal.

A uns 10 minuts ens trobem amb una font. L´aigua està molt fresca .Continuem recte i més endavant hi ha un poste indicatiu: Núria pel Pont de Cremal.

Creuem el riu per sobre el fantàstic  pont de pedra que podria ser romànic però està molt restaurat i continuem amb una forta pujada.

Poc a poc i fent alguna que altra aturada arribem al salt d´aigua de Fontalba i a continuació i una mica més amunt està l´altra salt  anomenat La cua de cavall.

Les vistes són espectaculars  i la força de l´aigua ens esquitxa i ens refresca per continuar la marxa.

Més endavant  un pont de fusta ens fa creuar a l´altre cantó del riu per sota les vies del cremallera.

El Francesc no veu el pont molt segur i es posa a arreglar-lo.

El camí segueix pujant  en zigui-zaga però amb una mica més de calma, fins al coll de la Creu d´En Riba (1.985 m), punt màxim del recorregut i des d´on per primer cop, podem veure el Santuari de Núria.

Pugem al mirador, les vistes són extraordinàries.

Després de descansar una mica anem cap a l´alberg pic de l´àliga.

És una pujada molt forta  però valia la pena.

El pic del torreneules davant nostre.  El camí dels enginyers a mà esquerra i el pic de l´àliga a mà dreta  i nosaltres allà al mig.

Tot era molt bonic però l´alberg estava tancat i no vam prendre ni un got d´aigua.

Així que vam decidir tornar a Núria i menjar els entrepans  tranquil.lament mentre parlàvem de la nostra propera excursió.

Aquest cop anem al refugi d´Ulldeter (2200 metres) i ens acompanya  una alpinista coneixedora dels indrets més amagats del pirineu català (Lluïsa).

El refugi d’Ulldeter s’ubica  a la falda del Gra de Fajol a prop del naixement del riu Ter. Davant està el Coll de la Marrana, i a la nostra dreta el pic de Bastiments .

Per a arribar-hi en cotxe des de Barcelona cal seguir la carretera C-17 o la N-152 cap a Vic. Després continuem per la C-17 fins a Ripoll. Aquí agafem la C-26 direcció Sant Joan de les Abadesses i enllacem amb la C-38 fins a Camprodon. A continuació agafem la carretera direcció a Setcases.

Aparquem el cotxe a  a la tercera corba a mà  dreta  abans d’arribar a l’estació d’esquí de Vallter 2000 i ja veiem que hi ha hagut una gran nevada.  Estem a 1 grau i  el sol timidament comença a sortir.

Iniciem el camí cap al Refugi d’Ulldeter. Comencem a pujar sense contemplacions però anem poc a poc , pas a pas.

Hi ha quasi mig metre de neu  i encara que el camí està trepitjat  hi ha trams que ens enfonsem fins al genoll.

Fem algunes parades. L´aire és gelat, el silenci ens envolta i només escoltem el riu Ter com baixa amb força i trencant algunes capes de gel.

Ja divisem el refugi . La neu en alguns trams està gelada i s´ha d´anar amb compte.

El refugi és una meravella però està tancat.

És una llàstima, perquè en la meva opinió crec que tots el refugis han d´estar oberts tot l´any. Sempre hi ha algú que els pot necessitar amb urgència. Hi ha una gran llista de muntanyencs experts  que esperen portar un refugi i no els hi donen.

Per fi hem arribat , el sol calenta més, les vistes són extraordinàries. Pugem una muntanyeta de pedres i juguem amb la neu.

Ha passat un any del nostre anterior bateig de neu.

Caminem una estona en direcció al naixement del riu Ter. Són la 1 i 15 minuts. Decidim tornar i anar a menjar els entrepans a l´estació de Vallter 2000.

Per nosaltres ha començat la temporada. Mentre baixem anem parlant de properes excursions i sobretot que ens fagi el temps que avui hem tingut.

Aquest cop anem a fer  una ruta  als peus del  mític pic  del Pedraforca.

Sortim de Barcelona a les  7 del matí i agafem la C-58 direcció Manresa. Després  la carretera C-16, i a prop de Guardiola de Berguedà, agafem la carretera B-400 cap a Vallcebre, Saldes i Gósol.  Just a l’entrada  a mà dreta, trobem una zona on podem aparcar els vehicles.

Durada: Dia complet

Desnivell acumulat: 759 metres

Dificultat: baixa-mitjana

Altitud: 1844m

Distància 17 kilòmetres

Anàvem una mica justos de temps però la idea de prende un cafè  no ens la treiem del cap. Així que vam anar a esmorzar .

Comencem a la plaça major de Gosul , i pugem pel carrer Picasso.La ruta està senyalitzada en la seva totalitat com a PR C-127. El recorregut fins al torrent de la Coma dels Caners segueix les marques blanques i grogues del PR C-127 i PR C-123, i les blanques i vermelles del GR 150 i GR 107 o Camí dels Bons Homes.

Mica amb mica el desnivell es comença a notar. La pujada es fa per un caminet replet de pedres petites i relliscoses

.

Quan portem més d´una hora caminant  arribem a un senyal  que ens indica la dirección de la Font de Terrers.

Aquí parem una mica.

A continuació   agafem un cami a mà dreta  que passa pel costat d’una font  i d´una tanca. Ens endinsem en un bosc de pi roig.

Remuntem amb força cap al Collet.

Però  abans passem pel Cap de Portella, on hi ha  unes vistes espectaculars. Davant nostre tota la serra del Cadí amb el pic del  Bulturó i el Costa Cabirulera.

El temps sembla que no passi però  portem 2 hores 30minuts i a la muntanya sempre s´ ha de pensar en el temps de tornada. Arribarem fins el Collell i allà decidirem.

Al cap de mitja hora arribem al Collell.

És la màxima altitud que assolirem a la ruta (1844 m) i  és el punt divisori del Cadí i el Pedraforca i de les conques dels rius Segre i Llobregat.

Contemplem  per primer cop des de Gósol  el massís del Pedraforca, amb una esplèndida panoràmica de la seva cara nord. Les vistes són extraordinàries.

Per unanimitat i falta de temps decidim tornar. Ara si que tot és baixada.